Energúmena

Energúmena

2897

Fa uns dies vaig acudir, com a part del públic, a una taula rodona organitzada per la regidoria de Participació Ciutadana de l’Ajuntament de Xàtiva. L’actual govern municipal està format pel PSPV-PSOE, EUPV i Compromís. Una de les persones d’organització em va explicar que, abans de les eleccions, tant el PSPV com Compromís es van comprometre a eliminar les festes taurines. Un cop al govern, el PSPV no ho veu tan clar i s’inclina per una consulta entre la ciutadania. A Xàtiva, és Compromís qui es posiciona clarament contra la tortura taurina, però el PSPV té majoria. La taula rodona tenia per objectiu generar debat social.

Les persones participants van ser: Santiago Celestino (professor de periodisme de la Universitat CEU-Cardenal Herrera), Ángeles Solanes (vicedegana de la Facultat de Dret de la Universitat de València) i Jesús Frare (portaveu de la Plataforma Carles Pinazo, que agrupa diverses associacions animalistes).

Vaig escoltar atentament la intervenció de Santiago Celestino, expert en periodisme taurí i defensor de les corregudes de bous. En realitat, escoltar-li va ser com fer un viatge al passat. Pel contingut i pel llenguatge utilitzat: una estranya defensa de l’estètica es barrejava amb frases com “el torero enganya, però no menteix” (“no menteix al toro”, va aclarir). Els meus ulls es van obrir com plats quan, per demostrar que el toreig és viu, es va referir a les expressions tretes del món taurí que utilitzem en el nostre llenguatge diari: per exemple “atarse los machos”. Però en quin segle viu aquest home?

En fi, alguna referència a la violència de les persones antitaurines, seguida d’un atac als principis bàsics de la taxonomia en afirmar que el bou brau va ser creat a imatge i semblança del “cavaller espanyol”, per acabar (llegiu això a poc a poc) citant a Oscar Wilde. Les meues neurones feministes no donaven crèdit.

En qualsevol cas, les persones animalistes escoltàrem en silenci la seua intervenció. Moltes vegades amb sorpresa, però vam ser respectuoses. Va arribar el torn d’Ángeles Solanes qui, des del dret, va realitzar una defensa dels animals. Amb ella, el silenci va desaparèixer. Darrere de mi, la representació taurina no va parar de riure, fer burla i parlar. Ella va exposar un darrere l’altre els seus arguments, conscient de les rialles però sense deixar-se intimidar.

Amb Jesús Frare, la representació taurina va seguir amb la burla, però va rebaixar el to. Ho vaig entendre després, en el torn d’intervenció del públic. Però abans, un detall: a la taula de les persones ponents algú va deixar “casualment” publicitat de la fira taurina de Falles (publicitat que es paga amb diners públics). Això és curiós perquè l’argument més repetit entre la representació taurina va ser “el respecte”. Respecte que ells no van tindre.

La representació taurina va començar recriminant a l’organització no haver rebut “una invitació” per acudir a l’acte. Cap persona va rebre una invitació, era un acte públic, senyors. Un darrere l’altre, els homes que deien respectar agafaren el micròfon i, en llargues intervencions on ens van explicar la seua vida, ens van acusar de tot: de tenir les “butxaques plenes”, de no entendre el bou, de no preocupar-nos pels animals i de ser “uns energúmens”. Això sí, van demanar respecte.

Respecte. Els indigna acudir amb una entrada de sang a la butxaca i haver de veure gent protestant contra una injustícia, una atrocitat. Som les persones antitaurines les que estem envoltades de policia, les que veiem com un taurí (o dos, o tres) es salta la línia de seguretat per insultar, per amenaçar, i mai li passa res. Som les persones antitaurines les que marxem mirant enrere, les que hem assumit que és possible una agressió, perquè ho hem viscut. Recorde quan m’intentaren atropellar per participar en una protesta legítima. Respecte, diuen.

Aquest debat va ser molt clarificador: la tauromàquia està morta. No tinc cap dubte que aconseguirem l’abolició. En aquest debat hi havia dos mons: el primer format per persones joves, que demanaven la paraula i parlaven de forma clara i concisa. Una d’elles es va indignar i va abandonar la sala, però no va insultar mai. A aquesta persona la van interrompre des del primer minut, quan va començar a parlar.

I l’altre món… és el món del franquisme, del passat. No vull caure en estereotips, però no és culpa meua si aquests homes de pentinat tirant cap enrere, cigarrets artificials mentolats i carajillo eren els qui defensaven la tortura. Com sempre.

El món dels “homes de veritat”, que diu estimar les dones però si es queden al seu lloc, com ha de ser. El món del “calla, que estic parlant jo”. En aquest món no hi ha lloc per a Oscar Wilde. Un dels habitants d’aquest món li va preguntar a Jesús Frare si era un animal, “si tenia banyes” i van començar tots a riure: “té banyes, té banyes”. El món que diu “professor” a Santiago Celestino (que ho és, res a objectar), mentre es dirigeix ​​a Ángeles Solanes (jurista, vicedegana) com “la dona”.

En aquest món no entenen, els és incomprensible, que no lluitem ni per diners ni per sang. No entenen que dediquem el nostre temps a defensar animals i ens miren pensant sempre que hi ha una altra motivació, que busquem un benefici ocult.

I aquest món assentia amb el cap quan el ponent taurí va afirmar que havia vist el vídeo d’un escorxador denominat “ecològic”, a França (és el vídeo gravat per l’associació animalista francesa L214, amb càmera oculta) i que no ho va poder acabar. Dos minuts després, insistia que el bou no pateix en una plaça de tortures. No hi ha agonia si l’emet Televisió Espanyola i el matancer porta un traje de luces, no? És tan fàcil rebatre aquest insult a la intel·ligència.

Però va estar bé escoltar de la seua boca que eren una minoria. Vaig recordar una escena d’un debat que vaig veure quan era una xiqueta, on Antoñete, que es dirigia a una dona antitaurina amb contínues al·lusions sexuals, va afirmar amb aquesta prepotència seua que “no hi ha a Espanya un govern que s’atrevisca a prohibir les corregudes de bous”. Ara tenen por.

El mateix home que ens va dir “energúmens” (des del respecte, digué), es va amagar darrere de les persones que fugen de la seua llar, víctimes de la misèria, de la guerra o de tot alhora. “Us importen més els animals que les persones”, va dir. L’endemà hi va haver una manifestació a València, en suport d’un passatge segur per a les persones refugiades. No li vaig veure a aquesta manifestació, no em va sorprendre. Tampoc espere veure’l llegir a Oscar Wilde.

—————

 

Diplomada en Relacions Laborals. Llicenciada en Història. Militant d’esquerres. Feminista, heterodisident i vegana.