La caixa de Pandora de les comunistes: el deliri de la raó...

La caixa de Pandora de les comunistes: el deliri de la raó produeix monstres (III i final)

2688

És necessari començar per denunciar sobre la Rosa dels Vents la fal·làcia del desenvolupament sostenible que pregona el capitalisme i el socialisme «verd» (ambientalisme, paisatgisme, conservacionisme), les seves conferències i protocols internacionals, les polítiques de reciclatge i els productes d’«eco»-merda perfumada amb els que s’amaga, sempre sota l’estora, el compte enrere de l’exhauriment dels recursos a nivell global i la destrucció planificada de la vida. El que urgeix és una retirada sostenible a la predació. La infraestructura humanista i religiosa ens ha deixat un pensament atomitzat i reduccionista sobre la Terra que sura damunt els caps llastats de la gent i, per tant, sobre les bases de la societat mundial, triomf d’un antropofeixisme consolidat a la dreta (neoliberal o socialdemòcrata), a l’esquerra (científic o llibertari), a dalt (burgès) o a baix (obrer/treballador) del sistema socioeconòmic actual, sobretot en l’àmbit polític dirigent des d’on es manipulen a les masses.

La terra no és de qui la treballa, sinó de qui la destrueix. I sí, ja vindria sent hora d’anar-nos traient la infantil i bucòlica idea de creure que el pagès i el ramader són les classes populars dels entorns rurals enfrontades als terratinents, quan en realitat són els orgullosos amos dels cultius i dels camps de concentració d’altres espècies on les desheretades s’hi deixen la salut com a jornaleres. Són els petits i mitjans empresaris dels fruits que dóna una terra adusta i de la cosificació de vides que acaben a l’escorxador en una doble sagnia receptora de les subvencions amb les que es converteixen en culpables o còmplices directes de l’especulatiu mercat agroalimentari pel qual més de dos terços de món es fot de gana i fàstic.

Amb la primera fotografia de la Terra que ens va fer arribar l’Apolo 8 des de la Lluna el 1969, algunes van prendre consciència que el nostre planeta era petit, finit i vulnerable. Avui dia, a principis de 2016 podem obrir el «google earth»; entreu, voleu-hi virtualment i digueu-me si com jo, només hi veieu petites i aïllades clapes verdes on es caça per diversió, muntanyes convertides en ermes pistes d’esquí envoltades per terra cremada, conreada amb pesticides i químiques abrasives, banyades per les aigües fecals d’uns oceans plastificats sota una boira tòxica de partícules verinoses, desertificació, crema i tala de les selves, expropiació de la productivitat fotosintètica, pèrdua ontològica… Si efectivament hi veieu el mateix, com a comunistes haureu de reaccionar d’immediat perquè us asseguro que fem tard.

L’ecologisme revolucionari no renega de la tecnologia ni de l’avenç científic o mèdic, sinó tot el contrari; no ens espanten els progressos biològics sempre i quan serveixin per al benestar de tot cos sensible al dolor. I en aquest sentit cal deixar ben clar que estem en contra del primitivisme, del decreixementisme vacu i del transhumanisme més eugenèsic per supremacista. Rebutgem tota religió, deismes, animismes, «karmes», hippismes i les exaltades crides en abstracte a l’amor i la pau que els acompanyen. Ni Gea, ni Danna, ni Gaia, ni Pachamama -malgrat entenguem La Terra com una entitat viva que s’autorregula-, ni segones galtes, ni esperits o espirituosos fora de les ampolles d’aiguardent. Prou feina tenim en aquesta dimensió i en aquesta biosfera envoltada de matèria abiòtica.

Cal fer una revolució que incloguin la resta d’espècies animals i els seus (nostres) hàbitats, i l’haurem de fer nosaltres per elles i nosaltres per a nosaltres, perquè pensant només en alliberar la classe treballadora i disposar d’efectius drets civils complets tot considerant el nostre benestar i futur en pau i alegria del «paradís» a la Terra, ens estem descuidant de l’escenari on hauran de succeir totes les nostres vides, el nostre mitjà de vida, el nostre espai de vida. La vida. Vés sinó per a què voldríem conquistats i reconeguts els nostres drets com a espècie humana, com a treballadores, com a dones, com a lgtbi, com a poble?, o per a què voldríem reconèixer els drets de la resta d’espècies animals si no tenim l’espai físic i material on poder desenvolupar-los? És un mal negoci matar la mare quan encara ens duu al ventre.

Ja hem fet tard amb l’aniquilament de milions d’espècies de flora i fauna, d’ecosistemes, d’interconnexions i d’interrelacions biològiques, fem tard amb l’escalfament, la contaminació, els desajustos globals, etc. Em ve al cap el fragment d’un diàleg d’una d’aquelles suades pel·lícules apocalíptiques en relació a un sentiment que sempre he tingut: la incapacitat de la nostra espècie de canviar abans no veure’s abocada a l’abisme. Comencem a admetre que no en sabem més i que necessitem unes justes imposicions ètiques i morals que facin que ja no s’hagin d’imposar a les generacions que han de venir. Normalitzem-les. En ho juguem tot, i per redreçar-ho, cal canviar-ho tot, començant per nosaltres mateixes en el sentit més ampli al que ens convida, ja per necessitat, la mare de les teories per l’alliberament.

Com? Doncs suposo que haurem de començar per dissenyar un pla de xoc que haurà de recaure en l’execució de la teoria política ecologista radical per guiar els processos de transició socialista a tots els pobles i nacions del món en la seva primera fase. No hi han més opcions ni cap altre camí que no s’allunyi de l’abrupta caiguda de la civilització. Si volem preservar-la i fer mèrits dignes per perdurar-hi, les implicacions macropolítiques hauran de dirigir-se cap a un decreixement poblacional molt sever, la relocalització/readaptació geogràfica i demogràfica bastida en metròpolis verticals, la planificació extrema de recursos i matèries, la recuperació dels corredors naturals i biològics, de les grans selves, dels ecosistemes bàsics d’interconnexió i interrelació, la reconversió econòmica dels sectors de l’explotació animal i una nova revolució agrícola també vertical, la revolució infraestructural del transport i la mobilitat elevada, la descontaminació, el desmantellament de les infraestructures pròpies del capitalisme, i un llarguíssim etcètera de causes i conseqüències derivades que, tot i poder pronosticar, s’originen des de l’especulació que aquesta transició es faci més aviat que tard i per la via bèl·lica després de la descàrrega de tot l’arsenal militar atòmic-nuclear, químic i biològic sota l’atmosfera fruit, potser, d’una nova guerra mundial pels motius que ja tothom pot intuir. Tot això, en síntesi, podria ser un conat teòric suggeridor per la reparació/preparació del món cap al postcapitalisme, la construcció de la deconstrucció, que caldrà abastar i mantenir per tots els mitjans.

El comunisme, com que serà per a totes, l’haurem de construir i desconstruir entre totes tantes vegades com calgui fins a obtenir l’emancipació plena de tots el subjectes que s’han d’alliberar -que som tots els animals-. Les bases del socialisme per aquest nounat segle XXI l’han d’escriure les oprimides, les discriminades i les explotades per raons de gènere, d’opció i preferències sexuals, d’ètnia, pel patriarcat, pel teisme… i les ecologistes revolucionàries l’escriuen amb l’afegit d’haver-ho de fer en nom de la resta d’animals i el medi natural; per tant, contra l’especisme i l’antropocentrisme filosòfic i moral. L’hauran d’escriure totes les revolucionàries amb la seva acció, amb la seva visió radiogràfica, amb la lent convexa que faci convergir totes les lluites que han de donar-se, per especialitzades dins el capitalisme, en paral·lel.

Perquè en un ecologisme revolucionari i de base biocèntrica, a diferència de l’ecologia superficial predominant tant dins com fora de l’esquerra, no hi tenen cabuda les discriminacions i les explotacions de cap mena. Només a través de la visió interseccional podrem escriure la sublim poesia acompanyada per aquella melodia perfecta, l’insuperable exponent ètic i moral de l’espècie humana, el contrapés exacte i la bena opaca de l’al·legòrica Lustitia a la qui ja no li calgui l’espasa.

Serà així, amb la defensa del medi natural de tota la Terra, de tota la flora i la fauna que encara resisteix que podrem aplicar el socialisme construït per l’home i la dona nova biocentrista, com la fórmula per la superació de tota discriminació i explotació, per una societat cada cop més lliure i llibertària, per l’esfondrament dels Estats i les sectes de les religions, l’anhelat principi de la fi de la història amb la conquesta progressiva i evolucionada del comunisme que perseguim les qui volem aquesta revolució socialista per l’alliberament total.

Fa falta una obligada superació progressiva de l’antropocentrisme moral i cultural que ens ha portat al turment i la destrucció de la vida a la Terra per a les més fràgils, indefenses i vulnerables. Penseu en éssers plenament sensibles com nosaltres que necessiten que els reconeguem el dret intrínsec a la vida en llibertat. Cal deixar fer i desfer a la natura sense la nostra trava intervencionista-utilitarista, deixar de comportar-nos com si tinguéssim l’ànima morta per deslliurar-nos del que és materialment superflu i així poder créixer en amor, harmonia, en valors ètics i morals, en cultura, en creació i factura intel·lectual, en emocions, en temps de lleure, d’auto-coneixença, de forma solidària, connectades fraternalment, estrenyent els vincles amb la nostra animalitat i el respecte i la col·laboració amb la florescència de la vida que hem arrasat, com el més humil i sincer aprenentatge i disculpa a totes les espècies de flora i fauna que hem aniquilat i al turment extrem que infligim a les supervivents. Deslliurem-nos d’aquest capitalisme imperialista, antropocèntric, patriarcal, supersticiós i especista que ens fa patir tant la vida com la mort.

Penso en el dia en que l’anticapitalisme trobarà la revolucionària revelació intel·lectual d’obrir la caixa de Pandora per prendre consciència que l’especisme no té cap fonament moral ni racional i actuarà en conseqüència sota l’enfocament interseccional i amb els principis i idees d’alliberament que diu tenir, perquè l’empatia i la solidaritat ha d’estar fixada sempre en les més dèbils i oprimides, és profundament totalitari i egoista percebre i combatre l’explotació, la discriminació, la tortura i la mort quan només l’especie humana n’és la víctima receptora.

Els motius que sustenten la nostra causa rauen en consideracions morals, solidàries, empàtiques, d’igualtat i de justícia. Ens sona? O bé no és això el que ens empeny a la lluita pels alliberaments en relació exclusiva de la nostra espècie? Cal recordar-ho, perquè reitero que per a la resta d’animals del nostre planeta som pitjor que nazis, uns monstres impàvids, i no deixarem de ser-ho fins que no ens tractem del deliri de la raó morta que fem passar per viva.

A les famílies anarquistes: No podrem arribar a la llibertat si no sabem identificar tots els déus, tots els amos, ni on comencen i acaben les despòtiques opressions.

A les famílies marxistes: L’última pàgina d’El Capital i del Manifest Comunista, com tota obra editada, està en blanc. Si encara no trobeu un sacrilegi aquest article, fem que la nostra consciència ètica i psicològica es reguli i no es converteixi en una presó o en una tomba d’idees, de propostes i d’aportacions àmplies a la causa dels alliberaments.

A ambdues: Ultreu els límits de la vostra animalitat, és en aquella placenta uberosa del vostre pensament profund que hi trobareu una de les més reveladores connexions universals.

I a totes, abans de finir aquesta «trilogia» us demano disculpes per la redundància i haver estat tot lo sermoner i reiterant que les lectores heu volgut suportar. Simplement ha estat per deixar ben clar que l’ecologisme revolucionari persistirà en lliurar la guerra en tots els fronts on l’enemic la dugui i advertirà que, com la justa causa de la humanitat, l’alliberament animal i de la Terra no serà negociable.

——————

Toni Teixidó. Collita tarragonina del 80 i mestre vocacional. Comunista, perquè només podrà ser la classe explotada la que acabi alliberant els seus esclaus no humans. Persisteixo amb la idea de combatre totes les opressions en paral·lel i fer-les convergir en el marc de la reunificació i la independència dels Països Catalans; és per això que actualment i, per tal de poder compaginar aquestes lluites, milito a d’ARREL, al MCAN-EI, col·laboro amb Libera! i sóc coportaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya.