Drets, sí, però quins?

Drets, sí, però quins?

2843

El 13 de desembre de 1916, a la localitat de Erwin (Tenesse), el director de circ Charlie Sparks va ordenar penjar públicament a una de les seves elefantes. Durant una desfilada de carrer, Mary, afectada d’un fort mal de queixal, va ser agullada a la boca pel ganxo de l’entrenador que la muntava, la qual cosa va provocar el seu pànic i el que amb la seva trompa l’estavellés contra el terra. El circ va ser boicotejat per la població local, i la set de venjança de la massa assistent, incapaç de comprendre res, exigia el linxament immediat del paquiderm, fins que aquest director va accedir, cobrant una entrada per a l’espectacle com a manera de compensar la pèrdua econòmica de la seva propietat. Amb una grua i davant la mirada llaminera de tres mil persones, van penjar del coll a Mary, que es sacsejava desesperada i que va aconseguir que les seves cinc tones trenquessin la cadena que la penjava. La multitud frustrada i exacerbada, reclamava a crits “mata l’elefant”, “mata l’elefant”. Va ser penjada una segona vegada, fins a la seva mort.

Moltes persones, cegues al concepte de la Llei com a màxim exponent de civilització, adverteixen que els drets per a les no humanes, de la mateixa manera que per a les humanes, han de comportar una reciprocitat de deures, com en el cas de Mary, el deure era no reaccionar així perquè per a això li va ser destruïda la voluntat i convertida en esclava. D’aquesta manera a un cavall li és permès viure si a canvi treballa arrossegant un carro o una arada, un ós pot ser alimentat, si a canvi realitza grotesques acrobàcies, o un gos té dret a viure per a la societat, sempre que tingui una propietària o serveixi a una humana invident, o vegi passar la seva vida lligat a una cadena o sigui crivellada en accions antiterroristes de la policia. Aplicant en tot moment un suposat benefici cap a les no humanes basant-nos en aquest miserable món de pactes d’esclavitud que anomenem civilització humana.

Inventem la presumpció d’innocència per a l’ésser humà, pretenent que això ens faria millors. No ens ha anat massa bé des d’aquell moment, sobretot perquè paral·lelament a la nostra presumpció d’innocència, vam crear la presumpció de culpa per les altres espècies animals, argumentant la nostra teòrica superioritat ètica i intel·lectual, segons models d’ètica i intel·lectualitat antropocèntrics. La culpa pesa sobre els altres animals com una llosa gruixuda, la qual fem servir de graó per pujar un pam per sobre de la terra i coquetejar amb la idea d’acostar-nos al cel diví. La nostra divinitat és un miratge amb el qual poder disposar del planeta i les seves veïnes al nostre antull. I el nostre antull no els resulta barat, com sabem.

Les carreguem a les no humanes la culpa de ser saboroses, de ser fortes, de tenir morfologies similars a les nostres, de funcions orgàniques idèntiques, els carreguem amb la culpa de posseir pells gruixudes suaus i calentes, culpables de feresa en defensa de les nostres possessions o idees, culpables d’ingenuïtat sobretot, per sotmetre incrèdules a la nostra degeneració. Precisament. Les culpem de les nostres culpabilitats i mancances.

Però la presumpció d’innocència en la nostra espècie és errònia. Som una joveníssima protoespecie amb un llarg camí evolutiu per davant, des del pla ètic fins al fisiològic. La imbecil·litat ètica i la banalitat del mal senyoregen les societats, i per això necessitem reglaments morals per a les més sensibles i comprensibles, i lleis, per a les temeràries i criminals. Aparenta ingenu dir que som dolentes, infantil fins i tot, perquè la maldat s’ha enaltit com un valor afegit a la societat contemporània, una mena d’un sinònim de rebel·lia, de la mateixa manera que enaltim l’ambició i l’astúcia per aconseguir els nostres objectius personals. Però el cert és que la maldat representa el cent per cent dels desastres inter i extraespecíficos que provoquem. Talem selves perquè som dolentes, violem nenes perquè som dolentes, tanquem i executem no humanes perquè som dolentes, justifiquem el feixisme perquè som dolentes, ens matem i fem servir entre nosaltres perquè som dolentes i, en resum, trenquem tots els codis d’harmonia social perquè som dolentes. Per això es va inventar la penitència religiosa, la missa en diumenge, l’almoina, la salutació veïnal, el somriure, o els “bon dia”, etc … per convèncer-nos entre nosaltres que no som “tan” dolentes. O potser que som dolentes-bones o algun oxímoron semblant.

La presumpció d’innocència s’ha de guanyar, com el respecte. La ingenuïtat que pretenc afirmant això és la de les no humanes, innocents, inintel·ligibles, millors. I no, no estic idealitzant el món animal. Estic informada dels comportaments aparentment mesquins de les interrelacions entre individus d’altres diverses espècies animals (violacions, assassinats, mentides, “crueltat” …). Però en les nostres societats i cultures hem pactat mitjançant estaments que abasten des del cultural, el religiós, o el jurídic que mentir és dolent, que enganyar o aprofitar-se d’una feblesa per robar diners, sexe o favors és dolent. No obstant això són accions comeses diàriament, per les individues i pels estats, mitjançant un comportament pervers comprès, codificat i naturalitzat en la nostra quotidianitat fins a formar una amalgama òssia que fa el paper d’un veritable esquelet social sota el descàrrec popular de “el món és així”. El pitjor de tot és que ens sosté, en crisi, homicides, cruels, criminals en un inestable equilibri sobre el curs de les circumstàncies, a qual més horrible.

Arribats a aquest punt i concretant: si hem de conviure amb les no humanes -tenint en compte que només hi ha un planeta comú-, i no sabem respectar les exigències característiques de les altres espècies, i les seves necessitats primàries (fins al punt d’extingir milers de espècies cada any), es fa imponderable establir uns drets ètics i jurídics fonamentals per a elles també, com individues passives de dret sense deures, com ho són les nenes o les persones alienades sense consciència de les nostres regles de convivència. Els devem aquests drets perquè són persones, perquè posseeixen personalitat, individualitat, consciència de si mateixes i del seu entorn, i sobretot perquè són éssers sensibles. Quins han de ser aquests drets?. El primer el seu dret a viure, el segon el seu dret a la llibertat (i no envair els territoris on ho fan), i el tercer el seu dret a no ser vulnerades. Entenent tot això com a drets de naixement, com els nostres, i que no comporten el dret a votar en les nostres eleccions, però tampoc el deure de pagar impostos, per exemple. Són drets universals i fonamentals, al marge de tota concepció de reciprocitat jurídica, però han de tenir validesa en les lleis, per poder regular el nostre (mal) comportament envers les altres espècies. Un mal comportament que assassina, viola, tortura i massacra 68.000 milions de persones no humanes cada any, amb la més aberrant impunitat.

Un cop decretats i regulats aquests tres drets fonamentals, la primera mesura obligatòria consisteix en la prohibició immediata del consum de carn i altres productes d’origen animal, així com l’estabulació i assetjament a qualsevol persona no humana.

 

Xavier Bayle, artista plástico autodidacta en las disciplinas de poesía y prosa, dibujo y pintura, fotografía, escultura, instalación, video y performance. Artivista por la liberación animal y alérgica a cualquier tipo de discriminación social. Aburrida del sistema pedagógico decido ir por mi cuenta como lectora convulsa. Ahora vivo en Polonia, practico permacultura por respeto a la tierra y a la Tierra, ofreco productos veganos orgánicos y pinto bolsas en esa linea de acción. Hago cualquier cosa que pueda ayudar a los animales. Entiendo la lucha animalista como autodefensa, una extensión lógica de los derechos humanos, donde todas las individuas precisamos derechos fundamentales a vida, libertad e integridad, incluyendo en ellas prioritariamente el medio ambiente donde ejercerlas. ¿El sentido de mi vida?: contemplar la migración de las aves, contar todas las hojas de hierba y las olas del mar, vigilar que llueva hacia abajo y recoger nueces y setas.