Altre tipus d’activisme

Altre tipus d’activisme

2637

Amb l’objectiu de seguir demostrant que una vida de respecte cap a tots els animals és perfectament saludable i compatible fins i tot amb esforços esportius de gran magnitud, ens plantegem un mes d’agost carregat de reptes esportius de gran envergadura, per d’aquesta manera intentar inspirar i conscienciar sobre una vida lliure de patiment animal, ningú ha de morir perquè nosaltres visquem.

El primer repte plantejat va ser la Transpirinenca pels animals, consistent en creuar els Pirineus en bicicleta sense parar, en una sola etapa, des de les ribes de la Mediterrània fins a les del Cantàbric, pujant totes les muntanyes que trobéssim al nostre pas: 16 ports mítics del Tour de França, Tourmalet, Aubisque Aspin …

Paral·lelament a aquest objectiu vam idear una manera de recaptar fons per així poder ajudar als santuaris d’animals més necessitats a Espanya, vendríem simbòlicament cada quilòmetre recorregut pels ciclistes, Pedro Jesús i jo, de aquesta forma tot el que volgués podria ser partícip del nostre desafiament.

Amb la moral pels núvols a l’haver venut tots els quilòmetres i recaptat uns 4.000 euros per als Santuaris Mino Farm Sanctuary, Refugi La Candela, La Pepa i Vacaloura, partim de la platja de Argeles sur Mer. Un recorregut d’aquesta magnitud requeria una gran planificació, així que l’equip humà que portàvem era increïble. Rosa, Marcos, Gonzalo i Fran, que van cuinar, conduir, animar, van pedalar i ens van mimar fent-nos les coses molt més fàcils.

Els primers 70km van ser pràcticament plans, el vent ens donava de cara, una cosa molt frustrant pensant que mai tindríem la recompensa d’un recorregut circular i tenir una part a favor del vent, tot i així el ritme en els primers quilòmetres era ràpid, fruit de la emoció de la sortida. El primer Port, el Col de Jau, una pujada mantinguda de 25km ens va deixar clar la tònica de la ruta, pujades eternes, paisatges impressionants i descensos vertiginosos.

Les primeres 12 hores comencem a ser conscients de la magnitud de la ruta, l’avanç seria molt lent, fer 100km, suposava unes 2 pujades a un port de categoria especial amb els seus corresponents descensos, tot i així arribem a la posta de sol amb energies i més de 200km recorreguts. La meva mare i Fran ens van escalfar una sopa i un plat de quinoa amb verdures, un arròs amb llet de postres i Marcos i Gonzalo ens van ajudar amb un cafè i preparant les nostres llanternes.

La nit que va començar agradable, ràpidament es tornà fosca i freda. Baixar els ports es va convertir en un suplici i la falta de llum ens exigia molta destresa, això poc a poc va anar minant les nostres forces, jo vaig passar una gran crisi, fins i tot vaig pensar en abandonar, però una sopa de miso amb verdura em va tornar a la vida i vam començar a pujar el Perysourde amb 300km a les cames.

Va ser en aquest tram a l’alba quan Pedro es va adonar que el fred l’havia consumit en excés, una tremolor l’impedia tot just pedalar. Després d’una aturada als peus de l’Aspin sembla que recupera i puja a bon ritme, però llavors la son comença a fer efecte durant els descensos. Davant d’una situació que es podia posar perillosa, Pedro es va veure obligat a abandonar, estava trist però en el fons, sabia que si jo seguia el repte seguiria viu i l’objectiu s’acompliria.

A partir d’aquí, l’opció de retirada va abandonar el meu cap, ja no existia, l’únic dubte era l’hora de l’arribada, encara em quedaven uns 285km amb molts ports, així que Fran va rellevar en Pedro i em va acompanyar als pedals, pujant el Tourmalet, Aspin Soulor i Aubisque, en contrast el dia va ser molt calorós i aquest cop una amanida de patates i molta fruita va ser el que em va ajudar.

Després d’aquestes tandes de ports Pedro Jesús va tornar a la bici i em va ajudar durant 40km més!! Ja ho tenia fet. Només em quedaven 4 ports i el comptaquilòmetres ja marcava 500km non stop. Com sempre hi ha alguna cosa que no està en el guió, va aparèixer l’Ahuski, un port a priori de segona va resultar ser el gran colós, rampes del 12% de desnivell mantingudes per 7 km. Gonzalo aquesta vegada em va tranquil·litzar, – “Alberto has d’arribar, tant és l’hora, no et preocupis, et seguirem fins a Sant Joan de Llum” -, aquestes eren les paraules que necessitava, a més parlo amb Sahar per telèfon, això acaba de donar-me tota l’energia que necessitava.

Així amb molta son vaig anar cobrint quilòmetres, fins i tot ens vam perdre, però per sort a la furgo portava un equip 10 i tots van sortir de la furgoneta a animar, mirar el mapa i ajudar-me a trobar el camí correcte!! Durant la baixada a l’últim port uns ulls lluent en la foscor em van cridar l’atenció, vaig frenar immediatament i vaig poder veure un gatet abandonat, no ho vam dubtar, vam aturar el cotxe, la meva mare ja el tenia entre els seus braços.

Seguim baixant i de sobte veiem un grup de gent cridant al voral, són amics que han vingut a rebre’ns!! No m’ho puc creure; ens aturem, ens vam abraçar, vam parlar i amb un xut d’energia em llanço a per la darrera pujada, el meu comptaquilòmetres ja marca 620km, els últims 50 són dantescos, lluitant contra la son, només aconsegueixo arribar gràcies els ànims d’en Fran, les paraules de Gonzalo, els cafès i l’afecte de Marcos, sempre donant-ho tot i com no, al de ma mare, tots ells porten 60 hores sense dormir, estan tan cansats com jo, però no paren de cridar per evitar que em dormi sobre la bici.

Finalment, trobo una manera per mantenir-me despert, cada senyal de trànsit es converteix en una meta imaginària, cap a la qual esprinto amb totes les meves forces, el fogot em manté despert. Així volant, entro a Sant Joan De Llum, arribo a la platja, hem unit l’aigua dels dos mars, l’objectiu està complert. Hem creuat els Pirineus sense descans, no m’ho puc creure, em poso la samarreta de “No Como Animales”, m’abraço als meus companys, sento un instant de felicitat, torno a pensar en els animals, s’esfuma, però seguim motivats per lluitar.

Després de l’èxit del repte, em plantejo 20 dies més tard la meva participació a La Courmayer Champec Chamonix, prova d’ultratrail a peu que voreja el massís del Mont Blanc, són 101km amb 6100 metres de desnivell positiu. En Fran també m’acompanya, em prendré la carrera més relaxat. Almenys això és el que dic, però en la primera pujada em trobo entre els 5 primers d’una carrera internacional. Abans de coronar em despenjo una mica pensant en guardar forces, tot i així no massa, perquè el nivell de la cursa és altíssim i si et descuides et avancen de 20 a 20. Mantinc el meu ritme carregós durant els següents 30km, passem d’Itàlia a Suïssa, creuant el Col De Ferret, fa molta calor i em començo a trobar a corredors exhausts aturats al voral. Arribo al primer avituallament entre els 15 primers, allà l’Ana m’ajuda a carregar aigua i surto pitant. A partir de l’equador de la prova, en plena remuntada, passo una forta crisi per un dolor a l’estómac, potser ocasionat per beure massa, durant dues hores cada gambada és una punxada de dolor, afortunadament sobre el km 80 el meu dolor remet i la darrera part, ja en territori francès, recupero les meves sensacions puc córrer ràpid i torno a guanyar posicions, corono La Tete De Aux Vents i puc veure Chamonix als meus peus, entro a meta emocionat, entre la cridòria del públic amb la megafonia al màxim, he entrat en el top 10.

L’endemà pujo al podi d’una carrera que sempre vaig somiar, porto la samarreta de “No Como Animals”, miro els fotògrafs, aquestes imatges recorreran el món, només penso en la quantitat de gent que pugui veure el missatge, llegir-lo i reflexionar. Torno a ser feliç per un instant, torno a pensar en la destinació de milers de milions d’animals, torno a la realitat, però seguirem lluitant per enderrocar mites.

No disposar de la vida dels altres animals, és ètic, senzill, sa, és el mes sostenible, el més just. Aturar aquest holocaust diari està a les nostres mans, podem destriar el bé del mal, podem prendre decisions, triem l’opció més compassiva amb els animals, amb les persones, amb el planeta. Tenim la solució a tots els problemes en una sola acció, renunciem a la dominació.

 

Alberto Peláez és corredor de muntanya, especialitzat en ultrafons, amb un gran nombre de victòries a l’esquena, vegà i activista pels drets dels animals, tracta de transmetre un missatge de compatibilitat entre una vida de respecte a tots els éssers vius i l’esport d’alt rendiment.
Tècnic superior en Activitats Físiques, entrenador personal i bomber de professió, reparteix el seu temps entre l’esport i l’ajuda dels animals col·laborant amb diverses societats protectores, donant xerrades i transmetent les seves experiències portant una vida vegana i activa.

Articles semblants

2240

2883

6447