La caixa de Pandora de les comunistes: el deliri de la raó...

La caixa de Pandora de les comunistes: el deliri de la raó antropocèntrica produeix monstres (I)

4220

De l’aiguafort de Goya em permeto canviar-ne el títol perquè poc es pot somiar quan la teva vida està guiada segons unes pautes polítiques, filosòfiques i morals que ja estan escrites i s’interpreten estàtiques; no es pot somiar o crear amb topalls a no ser que t’agradi la reclusió. Les pintures, com altres peces d’art, no comencen ni acaben dins el marc que les conté. Em recorda a aquella col·lecció de llibres infantils «Tria la teva aventura», amb la diferència que encara cap aventurer ha aconseguit sobreviure i arribar al final de l’odissea. I el deliri persisteix. Vull aclarir abans de continuar que quan parlo de comunistes, ho faig incloent en aquest sac a socialistes científiques i llibertàries per igual.

La vida és la realitat suprema (Nietzche), per tant, la vida és la mare dels materialismes, la filosofia, la pràctica política, l’ètica i la moral. Però a la vegada, moltes no saben que la fi de la vida va començar amb la primera segregació, el primer rapte, el primer captiveri, amb les primeres hibridacions, amb la domesticació (eufemisme de subjugació), amb l’esclavatge, amb l’explotació i la discriminació dels primers animals no humans; va començar amb la modificació del medi natural per l’antull de l’opulència i la sensació de poder més que per la nostra exclusiva necessitat. L’origen i l’arrel de les discriminacions i explotacions entre humanes va començar amb el dominacionisme de la natura.

El sexisme, el racisme, l’expansionisme, l’ocupació, la colonització, les religions, el patriarcat, el domini i l’abús de poder són el resultat de l’especisme original, amb la caça ja innecessària després de la glaciació de Würm com un dels principals detonants. No només vàrem encetar una guerra contra els animals no humans i el medi, sinó que, de retruc, vam especialitzar-nos en les discriminacions i les tècniques d’autodestrucció de nosaltres mateixes com a futura civilització.

Com que sostinc que l’especisme està a l’arrel i és l’origen de tota desigualtat, assenyalo que ha de ser la primera discriminació i explotació a ser analitzada, acceptada i combatuda des de totes les parcel·les que treballen pels alliberaments des de l’esquerra. Així doncs, considero que l’especisme és la caixa de pandora de les que lluiten per la llibertat i la igualtat universal, la capsa dels trons que poques comunistes gosen obrir. Serveixi com a adveniment que crec profundament que acabant amb aquesta discriminació i explotació de base, s’acabaria amb els «ismes» que afecten directament a les humanes, i això no vol dir deixar de combatre’ls, sinó tot el contrari, estant prou convençut que l’afiançament d’aquests drets els aconseguirem amb seguretat un cop arribem a un procés socialista prou llarg i de bracet amb un ecologisme revolucionari que contribueixi a enderrocar l’especisme i el capital.

Parlo del deliri de la defensa a ultrança de l’antropocentrisme revestit d’humanisme pseudofilantrop dins l’esquerra revolucionària, amb el que si cal, les seves militants i simpatitzants perdran les formes, s’equivocaran d’enemic i proferiran atacs contra les animalistes per no haver-lo d’abandonar.

Marx i Engels o Bakunin, per posar unes poques figures d’exemple, van abandonar una vida burgesa o benestant per posar tot el seu coneixement i potencialitat al servei de l’oprimida i explotada classe obrera, una lliçó impecable d’empatia i solidaritat. Per aquesta causa, Ernesto Guevara i revolucionàries de tota mena s’hi van deixar la vida, i això sense oblidar les mortes temporals que són les preses polítiques que avui habiten les cel·les de l’imperialisme global.

Les revolucionàries que s’ho fan dir i que ho pretenen no volen escoltar segons quines sentències rotundament objectives, impossibles d’impugnar dialècticament si no es formalitzen disbarats o afirmacions absurdes, infantils i maniquees com a contraatac, perquè així és com s’ho prenen, com un atac, i ben visible si observem i ho comparem amb la cara d’imbècils que se’ls hi quedava als mascles de no fa gaire quan les seves camarades femenines vindicaven els seus drets, aquesta mateixa cara llarga i desvergonyida d’anar contra la raó, potser precisament perquè la veritat sempre n’ha estat de revolucionària, i la hipocresia organitzada, la veritable bandera amb la que amagar unes defectuositats massa semblants a les dels capitalistes que procuren combatre. És fotut confirmar que bona part de les ments més evolucionades en certs aspectes polítics i filosòfics, són a la vegada les més ridícules, tancades i guiades per una baixa intensitat ètica i moral, clarament incompatible amb la filantropia, la sensibilitat, la biotropia, amb la fragilitat, amb la vida.

Aquí rauen algunes de les motivacions per les que defugen el diàleg sincer i les lectures on la seva estructura cognitiva hagi de transformar-se novament, no volen fer més investigacions o connexions amb el món que les envolta perquè no volen travessar la tàpia mental d’alguns cientismes i admetre que el seu cap regalima ortodòxia, que es pensa amb incongruència, es recita incoherència, es cau en la demagògia, i que bona part de les seves accions i plantejaments són o esdevindran un posat de pega, una façana competitiva que s’anirà bastint d’ambicions egocèntriques i d’altres misèries dins el lapidari gueto antroporevolucionari que acabaran, com la majoria d’elles, incapaces de fer cap aportació a la causa subversiva.

Així ens trobem amb «escolanets» vestits amb la marca de les multinacionals cosides per les explotades que volen alliberar, que es reuneixen per rendir culte a déus i profetes finiseculars, que passen plateta al bar, però no a la guardiola per les represaliades. I és que elles esperen que arribi el dia en que els carrers cremaran, que entraran a les casernes militars, ens proveiran d’armes i, sota la seva guia messiànica, ens deslliuraran de la burgesia… Que ningú s’ho cregui, la seva aportació haurà estat debatre sobre llibres inqüestionables i un seguit de bel·licoses intencions que acabaran fugint, cames ajudeu-me, de la bullanga tan esperada i per la frontera estatal més propera al seu domicili.

Com que no hi ha valor per accelerar una revolta, i com que no és té noció d’haver identificat el moment estratègic per organitzar-la, les que s’esperen al dia en què perlagràciadedéunostresinyor prendrem el poder passen algunes estones donant tota la culpa a les masses, i no les hi falta raó, com la raó d’anar contra la raó i l’exemple de bona part de les revolucionàries que ens han precedit.

Si la nostra acció és sempre superficial i no anem a desenvolupar-la a les clavegueres i centre de comandament des d’on l’imperialisme planifica i executa la destrucció del nostre món, amb aquesta postura d’anar esperant, quan no quedi món habitable ja podrem instaurar un nou ordre socialista si ens arriba l’alè per fabricar una punta de llança.

Consignes cridades que no s’acaben complint, prèdiques pels demés des del nihilisme revolucionari, llibres sagrats que encarcaren l’acció i que impedeixen la visió àmplia de les explotacions, activistes amb aclucalls que no poden veure els 300º restants de la circumferència que s’ha d’alliberar, un angle de visió recuperable quan vulguin deslliurar-se de més de dos i de tres dels seus drets que els ofereix el sistema que diuen detestar i de les prioritats amb les que amaguen i perpetuen el que de fet són els seus sanguinaris privilegis sobre els éssers vius més dèbils, indefensos i innocents.

Manifesta incapacitat per imaginar-se quina política mediambiental hauria d’acompanyar un procés de transició socialista. Feu-ne la prova, perquè es veu que el comunisme que persegueixen algunes podria arribar a albergar el doble d’habitants en aquest planeta… car també el doble de granges industrials, el doble de contaminació, el doble exhauriment de recursos i matèria primera… I mentre cau l’exabrupte no puc deixar de pensar en bigotis d’acer, grues, canonades, ciment, forges, foc, pols, carburants cremats i algun que altre centre de reeducació per a dissidents de l’antropocentrisme o camps de treball forçats per a animalistes que aniran a descansar a l’estabulada al costat dels porcs i les vaques «ecològicament felices» del proper Estat immers en alguna fase socialista.

Proveu de preguntar a una militant sobre el següent supòsit i que respongui: imagina’t que estem immersos en un procés socialista i que estàs al capdavant del ministeri de medi ambient, tens plens poders decisoris i executius. En aquesta situació, quines polítiques ecologistes aplicaries? En aquest procés hi tindria cabuda l’explotació animal? Si es dóna en un ambient polític, cap d’elles sabrà imaginar-s’ho ni respondre-ho a la primera sense abans haver fet pauses interminables que acabarien trencant el silenci tirant pilotes fora. En un ambient més distés, el tema dels animals i el desequilibri natural simplement no existirien o formarien part d’algun acudit amb la intenció de ridiculitzar l’interlocutor.

El medi ambient, la vida i la preservació de la integritat física i psicològica de cada individualitat ha de ser més important que l’economia, sempre, també i, sobretot, en un procés socialista. Sense un retorn al natural equilibri mediambiental estem mortes; no hi haurà tal paradís per a les futures generacions, i no ens enganyem, a occident també patirem abans dels darrers sospirs. Deconstruint les infraestructures capitalistes, decreixent del deliri consumista, elevarem tot el nostre potencial d’amor i harmonia interior, doncs per contra ja coneixem la nostra capacitat de destrucció, i sabem que no té límits, com l’estupidesa humana infinita en paraules d’Einstein.

Mai més un capitalisme d’estat a l’estil soviètic també en termes mediambientals. Aprenem-ne, doncs no hauríem de fer pujar a les treballadores a l’autobús dels alliberaments si no deixem clar que d’allò només se n’ha d’aprendre en sentit històric per no repetir el que el va portar al seu declivi, i que aquell procés, sense renegar-ne i estant agraïdes als seus sacrificis i encerts, de cap manera fou una via vàlida cap al comunisme.

Especista-leninista o l’anarcoespecista, és aquella que no vol acceptar ni en abstracte la necessitat d’uns drets bàsics pels animals no humans. Es pensen que per haver semi assumit o tolerat la lluita antipatriarcal ja ho han fet tot, moltes també pensen que per haver deixat de riure’s a la cara del «marica aplomat» s’han de sentir cofois i vanagloriats, quan en realitat només s’han deslliurat d’uns privilegis de prou fàcil assumpció. Feministes i LGTBI mirades amb respecte però sempre amb certa condescendència en tant que no interfereixin amb l’únic objectiu d’enderrocar el capitalisme. Altrament les animalistes de classe, o sigui, les ecologistes revolucionàries, encara no som ni un mal menor i l’antipatia no es convertirà en oposició violenta, doncs la fase de ridiculització està encara vigent.

És l’alliberament animal i de la Terra el que ens conduirà a «l’emancipació universal» i no només l’alliberament del proletariat tal com afirmava K. Marx. I per a això, cal passar de la proposta de «l’home nou» del Che o el «superhome» de Nietzche cap a la creació de la «humanitat per la vida» o «la nova humanitat biocentrista».


Toni Teixidó. Collita tarragonina del 80 i mestre vocacional. Comunista, perquè només podrà ser la classe explotada la que acabi alliberant els seus esclaus no humans. Persisteixo amb la idea de combatre totes les opressions en paral·lel i fer-les convergir en el marc de la reunificació i la independència dels Països Catalans; és per això que actualment i, per tal de poder compaginar aquestes lluites, milito a d’ARREL, al MCAN-EI, col·laboro amb Libera! i sóc coportaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya.