Una vegana en política

Una vegana en política

4434

Tot és política. Aturar el cotxe i rescatar un animal abandonat és un acte polític. Triar un plat vegà en lloc d’un carni, també. El veganisme és un instrument polític per a aconseguir l’alliberament animal. Milite en un partit polític també per la resta d’animals, crec que l’animalisme ha d’estar present, s’ha d’incloure en la transversalitat de les lluites. I això no es va a fer sol, cal treballar-lo.

La meua opció política no situa, ni de lluny, els drets animals al centre del discurs. En la majoria dels partits polítics els drets animals estan (si estan) als marges. Aconseguir que siga una cosa prioritària no és fàcil. Cal enfrontar-se a obstacles, resistències de tota mena, burles, incomprensions i a una indiferència general que et mira com a una marciana que té un discurs marcià. Però bé, com que això no és la primera vegada que em passa, crec que ho sé gestionar més o menys bé.

Perquè jo ja era marciana abans de ser vegana. Sé que ho repetisc molt, però el feminisme et dota d’una gran capacitat de resistència. Aprens a controlar la respiració, a parpellejar en els moments clau i a transmetre amb la teua mirada un “però què m’estàs explicant?”.

Perquè, què li passa a una vegana quan milita en un partit polític? De tot i d’allò més estrany. El primer que necessita una vegana, en la vida en general i en un partit polític en particular, és sentit de l’humor. Per enfrontar-te als privilegis d’espècie de persones que diuen lluitar per la igualtat i la justícia social, necessitaràs molt sentit de l’humor i molta ironia també.

En una de les meues primeres reunions coneguí un sindicalista, anticapitalista, etc., que presumia de menjar només carn. La veritat és que se li notava, pràcticament no podia respirar. Totes les seues frases acabaven amb un “aaaaaaahhhhhhhssss” (inhalava oxigen amb extrema dificultat), em digué que jo acabaria emmalaltint. De debò. Em resultà molt difícil no riure.

Segons la meua experiència, les majors resistències cap a la veritable igualtat, la qual inclou la resta d’animals que no pertanyen a la nostra espècie, vénen de persones que es consideren imprescindibles en la lluita. I com a persones imprescindibles et diuen a tu, ximpleta, l’absurd de les teues reivindicacions. Això ja ha passat abans: els drets de les dones són secundaris i, per tant, prescindibles; els drets LGTBI, doncs també. El veritablement important és el que aquestes persones imprescindibles determinen que és imprescindible. Obvi, no? I les teues reivindicacions marcianes sempre queden fora.

I quines són les teues reivindicacions? Només justícia, respecte, igualtat per a totes i per a tots, a més de rebuig de les lògiques de dominació, submissió i tortura. És molt cansat haver d’argumentar que esclavitzar, perquè es té la força per a fer-ho, està malament. Hauràs de viure moltes vegades “el dia de la marmota”, alguns exemples:

  • Una realitat idíl·lica on les vaques estan desitjant ser munyides en granges familiars amb música de fons. On tot és bonic, considerat, on tot el món és tan feliç. Generalment, és la granja d’un cosí o l’avi. Quan preguntes si pots visitar aquest lloc i, sobretot, si pots gravar, canviaran el gest i et diran que “bé, ho preguntaré”. Mai tornaràs a saber res perquè aquesta granja no existeix.
  • Es dirigiran a tu utilitzant diminutius: seràs la que es preocupa dels “gossets” i “gatets”. Quan en el mateix to de veu de nena de 6 anys respongues, per exemple, “i bouets?”, tornarà a canviar el gest i et diran que sí, que tens raó, però que cal anar molt a poc a poc. Que de fet, escolta, que “són antitaurins”, però que si la gent vol torturar animals, escolta, és que la gent vota. Pensaràs que t’has equivocat i que estàs a la seu del PP.
  • Utilitzaran Palestina per justificar el consum d’animals. De debò.
  • Et saludaran de les formes més estranyes. Res de “hola, què tal?”, ni “bon dia” sinó “avui he esmorzat fruita” (bravo, campió).
  • El teu mur de Facebook s’omplirà de fotos de gossos i gats, ocells, etc. Fes-me cas, protegeix el teu mur. La mateixa persona que penja aquestes fotos és absolutament bel·ligerant cap a l’animalisme. No sé, pensarà que així compensa alguna cosa. Potser el plantejament siga que et vas a oblidar de la banalització i burla de, per exemple, les dobles descàrregues elèctriques a un animal atemorit perquè ha penjat al teu mur la foto d’un colibrí.

En resum: més d’una vegada et donaran ganes de deixar-ho tot, marxar a casa i dedicar-te a llegir i a conrear tomàquets. De fet, pot ser que busques a Google: “conrear tomàquets test terrassa petita”.

Tranquil·litza saber que sempre tens aquesta opció. Però encara que ens prenguem descansos, hem de seguir. És lògic caure en el desànim, en l’autocensura, ens repetiran tantes vegades aquest “has de ser raonable”. Som raonables. Som tan raonables que deixem el nostre cercle de confort per lluitar contra l’esclavitud. Som raonables, som molt insistents, som molestes i és que no anem a anar-nos. Perquè sense els drets animals, el missatge és hipòcrita, el missatge està buit. No es pot parlar de justícia i igualtat mentre es disculpa l’esclavitud, la submissió i la tortura que hi és al plat. En el fons és molt senzill: sense drets animals, no és la nostra revolució. No és una cosa tan difícil d’entendre.

 

Diplomada en Relacions Laborals. Llicenciada en Història. Militant d’esquerres. Feminista, heterodisident i vegana.