De mascotes, animals de família, animals convivents i animals de companyia.

De mascotes, animals de família, animals convivents i animals de companyia.

3560

El terme mascota s’ha fet popular, tant, que són moltes les persones que l’han adoptat per designar els altres animals, aquells que s’adeqüen a la idea d’animal de família, animal convivent o animal de companyia, tot i que, en aquest últim cas, inferim que es tracta d’una denominació absolutament utilitarista de l’animal. De manera que sembla que mascota anul·la, invisibilitza o resta importància a aquests apel·latius que, al meu entendre, són molt més apropiats per designar els animals que comparteixen, i amb els que compartim, les nostres vides.

Des de la perspectiva social no animalista, els animals qualificats com a mascotes són oposats als classificats com a pàries, als quals no se’ls cuida ni alimenta sinó que, per contra, se’ls intenta exterminar com passa amb els senglars, llops, óssos, rates, coloms, escarabats, etc. La distinció entre els animals considerats mascota i els imaginats com pària, presenta una variabilitat individual entre els integrants de cada societat-cultura. En un mateix grup social hi ha qui prefereix els gossos i gats, o és hostil a una o altra espècie; un percentatge que s’entusiasma amb la visió dels peixos, altres aficionats als rèptils, els ocells, als insectes i al que sigui, per tal de posseir una mascota que ompli els seus desitjos i expectatives.

Buscant la definició oficial de mascota en el Gran Diccionari de la Llengua Catalana trobem que prové del francès Mascotte i d’aquest, del provençal mascoto “el qui dóna sort, sortilegi” i en femení: Persona, animal o cosa que hom te com a símbol, per tal com considera que porta sort. Com les definicions oficials no satisfan la meva consideració i comprensió del que són els altres animals (que no són ni talismans, ni aporten bona o mala sort), i com no puc aquí estendre en analitzar com es va produir l’apropiació de la paraula mascota com genèric, em prenc la llibertat d’emprar, quan convingui, la terminologia que considero pertinent: animal convivent o animal de família.

A més de l’utilitarisme implícit en la definició de mascota, em demano: es mengen les persones a les mascotes? La qüestió que plantejo consisteix a dilucidar si un animal que forma part de la culinària habitual d’un poble pot continuar sent una mascota. És probable que la major part de les persones responsables d’animals de família, siguin o no animalistes, consideri que no és possible menjar-se’ls. L’antropologia ens mostra que, entre els animals humans i els altres animals considerats comestibles, poden produir-se relacions molt similars a les que es donen entre els animals convivents i les persones encarregades de la seva cura. En aquesta línia, l’antropòloga Margaret Mead, en els seus estudis de la societat a Nova Guinea, deia que s’amoixava i consentia tant als porcs que aquests adquirien característiques dels gossos, per exemple, acotaven el cap quan se’ls reprenia, s’estrenyien contra la persona responsable per recuperar el seu favor, etc., però fins el porc més consentit acabava sent menjat en un convit o donat a un altre grup per satisfer a l’avantpassat d’una altra persona.

Una altra zona, coneguda pel tracte d’animal de família atorgat als animals considerats comestibles, és l’Àfrica oriental. Pobles pastors com els nuer, shilluk, masais o dinkas, que viuen al nord de Kenya o al Sudan nilòtic, amoixen a les seves vaques. Els homes, que són els que s’ocupen dels caps de bestiar, posen un nom a cada vedell i tallen i retorcen progressivament la seva cornamenta per donar-li formes corbades que consideren belles. Parlen dels seus bous i vaques en les seves xerrades quotidianes i aquests animals ocupen un lloc rellevant en les seves cançons, els cuiden, els adornen amb granadures de fusta, borles, esquellots i cintes. En el cas dels dinkas, els homes dormen al costat dels seus animals, a l’estable que construeixen per protegir-se dels depredadors. La majoria d’aquests grups pastors obtenen el seu aliment bàsic a partir de la llet i els derivats lactis, però, també els agrada molt la carn de boví, que mengen quan un cap de bestiar vell mor de mort natural o en algun festí que celebren amb motiu d’un canvi d’estació, matrimoni i funeral.

El que proposen els exemples citats és que la categoria d’animal de família no és un estat de l’ésser excloent. La gent pot atorgar als animals tracte d’animal convivent més o menys assenyalat. Així que, en lloc de discutir si el porc neoguineà o la vaca dinka són o no autèntics animals de família, el que s’hauria de fer és identificar el grau en què les relacions entre animals humans i els altres animals, en cultures concretes, presenten qualitats pròpies d’una vinculació, forta o feble, entre persona responsable i animal de família.

La relació amb l’animal pària, en general i excepte per a qui és responsable d’aquest, presenta el tipus de qualitats a les que m’he referit però no es pot considerar prototípica, per molt amor que es tinguin ambdos. A més, alguns animals pària, com rèptils i insectes, no compleixen determinats criteris de la relació perquè, per exemple, cal mantenir-los entre parets de vidre o en artefactes creats a l’efecte atès que no se’ls permet deambular lliurement en l’espai domèstic (on, en principi, els primers no haurien d’estar, a l’inrevés del que és propi amb els segons). Al contrari passa amb els porcs neoguineans i amb els caps de bestiar africans, els animals humans els fiquen a casa i dormen al seu costat. Però, el gust per la carn dels seus companys humans rebaixa considerablement el seu estatut d’animals de família. Perquè, encara que se’ls permet compartir la intimitat familiar també són assassinats i acaben a l’estómac dels membres de la família, fórmula que no afecta els integrants humans del grup entre si, fins i tot en el cas dels caníbals.

Per exemple i al fil de l’anterior, en un nivell superior se situa a la vaca hindú i al cavall que es converteixen en objecte d’interès religiós, utilitari o estètic establint un vincle de tipus moral que elimina qualsevol pensament de menjar carn de boví o d’equí en determinades cultures. Aquests animals, per la seva grandària, no acompanyen a la família en l’interior de la casa sinó que viuen a l’aire lliure per al delit dels responsables. Aquesta relació de criteris de definició apunta per què, a la mirada occidental, gats i gossos són els models per excel·lència d’animals de família: els alimenten, tenen cura d’ells, conviuen en els domicilis i dormen fins i tot en el propi llit de la persona responsable. El mutu amor que es professen no es veu mai esmorteït per un desig de menjar la seva carn, desig que, pel que sabem, podria ser recíproc.

Per tant, es pot afirmar que en el grau més elevat de la condició d’animal de família, aquest no és “bo” per menjar encara que això no signifiqui que no es consumeixin determinats animals perquè són considerats convivents. La condició d’animal de família no és mai un factor independent dels hàbits alimentaris. Perquè, el motiu que no es mengi determinada espècie i que es converteixi en animal convivent, i no en pària, depèn de com s’articuli aquest en el sistema de producció d’aliments i béns de cada cultura.

Un exemple que confirma el que s’expressa es troba en el cas del gos. A Occident, en general, no es consumeix carn de gos però no perquè siguin animals favorits, convivents o de família sinó, bàsicament, perquè els occidentals disposen d’una enorme varietat d’animals pària que són creats i criats de la manera més lucratiu i econòmic possible, sense atendre que són éssers que senten, per satisfer les seves ànsies i el seu gust per la carn. Mentre que els gossos “presten” nombrosos serveis que tenen molt més valor que la seva carn. Per contra, les cultures que mengen cànids no disposen o tenen poques fonts d’aliments d’origen animal i el servei que poden prestar els gossos no és suficient per prescindir dels productes que proveeixen una vegada que són assassinats. Xina era un d’aquells països on l’escassetat de carn i la inexistència d’una indústria làctia van provocar pautes alimentàries basades en el vegetarianisme involuntari. Allà el consum de carn de gos era la norma, no l’excepció. Sabem que aquesta pràctica continua vigent, malgrat les normatives que, de manera més o menys estricte, prohibeixen, per exemple, la cria de gossos per al consum, a la ciutat de Pequín.

Resumint podem establir que, en determinades cultures, el factor que prescriu que un animal de família sigui o no menjat és la seva utilitat residual encara que, sens dubte, avui la persona responsable d’un animal convivent rebatrà apassionadament aquesta afirmació. Perquè molta gent pensa que la característica fonamental de la condició d’un animal és una utilitat relativa, és ser animal de companyia i, potser, atraure la bona sort. Aspectes que es troben implícits en la definició de mascota que vaig referir a l’inici: “… que serveix de talismà, que porta bona sort; … Animal de companyia “.

La idea que els animals convivents són relativament útils i fins i tot inútils, com freqüentment se’ls considera en l’àmbit rural, prové dels hàbits i costums de possessió d’animals de les classes aristocràtiques. A les corts imperials del món antic existien jardins zoològics on es feia ostentació d’animals exòtics, rars i particulars, a fi de distreure al visitant i com a símbols de poder i riquesa. Estatus social que es mostra des dels egipcis i la seva passió pels guepards o pels felins en general, o les egípcies que acostumaven a lluir serps vives al voltant del coll, a la manera com fan avui algunes dones vestint cadàvers de visó, llop, etc., sobre les seves espatlles, fins a arribar als emperadors romans i la seva predilecció pels lleons.

O en l’edat mitjana europeu, quan les cases reials acollien tot tipus d’animals que eren mimats per les dones o al segle XVII quan les dames portaven gossets sobre el pit als que alimentaven amb llaminadures. Tota una demostració de riquesa, un luxe, perquè el poble no podia permetre tenir animals que no tinguessin utilitat ja fos a la caça, pasturatge, protecció, etc. Però amb l’aparició de les anomenades classes capitalistes o mercantilistes, la possessió d’animals per “plaer” es va convertir en una de les formes de demostrar que no s’era plebeu. Perquè disposar d’animals amb aquest objectiu no era una activitat inútil, ja que accedir als cercles del poder s’aconsegueix a través del consum de prestigi. Amb el que podríem anomenar democratització de l’economia, la tinença o possessió d’animals cars o de luxe va deixar de ser tan valuosa per al contacte social a diferència del que va ser antany.

Des de l’Antiguitat fins avui, els animals de família han proporcionat “serveis” de companyia i d’entreteniment per a l’animal humà. I, des d’aquesta perspectiva, els animals convivents contemporanis no poden competir amb les pràctiques que es realitzaven antigament, per exemple, els combats que tenien lloc entre lleons i elefants (malgrat les tremendes baralles de gossos, galls, etc., que s’organitzen en l’actualitat). Encara que, analitzant la qüestió es pot establir que avui, un gos que persegueix una pilota i la torna o un gat caçant ratolins imaginaris o mosques i aus, poden crear un espectacle i un embadaliment absoluts per a la persona responsable.

Per acabar afegir que, a través d’un petit qüestionari, vaig preguntar a una mostra aleatòria de 35 persones -animalistes o no- sobre els “beneficis” de tenir animals de família o convivents i les respostes més significatives van ser: 1) ús majoritari del terme mascota (29 respostes, contra l’ús d’animal de família o convivent, que en ocasions va ser necessari explicar); 2) beneficis: tenir-los per companyia (19 respostes), per amor (12 respostes), per pena (15 respostes, solapades amb “per amor”), per plaer (8 respostes), per bellesa (3 respostes, solapades amb “per plaer “), per protecció (2 respostes solapades amb” per companyia “). Podem objectar que el qüestionari presentava biaixos atès que era només un “test” sense més ambició i perquè es preguntava sobre els animals sense distinció. A més es va realitzar entre un cercle reduït de persones afins a qui escriu i en l’àmbit territorial de Barcelona. Però entenc que sí es converteix en un petit indicador que es correspon amb el presentat en aquest escrit.

Finalment, voldria fer una petició a totes les persones animalistes o no: per què no abandonem el terme mascota i ens acostumar-nos a anomenar animals de família o animals convivents a aquests éssers estimats que comparteixen les nostres vides?

 

Antropòloga, activista pels drets dels animals, feminista, vegana, heterodisident. Acompanyo i comparteixen la meva vida 3 gates meravelloses. Fundadora d’Antropologia de la vida animal. Grup d’estudis de etnozoologia. Professora universitària: explico a generacions de joves qui són els altres animals amb l’esperança que un dia canviï la consideració cap als animals no humans.