Gore a la pantalla

Gore a la pantalla

2826

Durant la massacre de nenes oficialment anomenada Guerra de l’Iraq, una marine nord-americana que conduïa un tanc durant les operacions, va testimoniar en una xarxa social que la visió a través de la finestreta del cuirassat li recordava literalment a la dels videojocs, als quals era molt aficionada. Jugant jugant, matava àrabs. D’aquesta manera desprenem que per a les soldades fàcilment la guerra és un joc. Suposo que exceptuant quan els toca morir, llavors se l’anomena Game Over.

Els videojocs són importants, són patriarcals i mantenen a la societat adulta consumidora d’ells infantilitzada, esbalaïda, incapaç de fer-se responsable de les seves accions, així com de prendre decisions mínimament útils, més enllà de triar arma, nivell de pantalla o personalitat de la jugadora virtual. És clar, per què pensar podent obeir…, atès que no podem canviar la realitat, sempre és bo tenir alguna distracció on evadir-nos dels nostres deures socials i necessitat d’educar.

No obstant això una bona part de l’educació que rebem és social, basada en repetició de comportaments, paràmetres, judicis i valors; i atès que som animals socials, deduïm d’això que això que veiem, podem tendir a reproduir-lo. Llibres interessants de crítica constructiva, reforcen la idea d’un món en constant qüestionament, en evolució, resumidament parlant. Llibres destructius d’odi, discriminació, violència i menyspreu, reforcen idees de destrucció i involució. Bufar i fer ampolles.

L’empresa Microsoft Espanya pretén llançar al mercat un nou i innecessari videojoc per a la gent estúpida addicta a ells, creat al seu torn per l’empresa Reco Technologies, basat en la tortura i assassinat de toros. La consumidora feliç obtindrà l’eterna glòria de les toreres, executar a alguns toros dolents dolentíssims. Els quals, imagino, no cagaran de terror i laxants, no pixaran de pànic escènic, no ploraran de desesperació i nàusea, no enfonsaran els genolls a la sorra digital vomitant la seva vida com els reals, no mugiran desesperats implorant la fi de tanta tortura i en definitiva no tacaran de brutícia la catifa de les videojugadoras. Els videojocs tenen els seus avantatges…

L’empresa per la seva banda -tota paternalisme i arrogància-, apel·la a la tolerància, al respecte i a la llibertat d’expressió en defensa de la seva intenció de fer-ho, davant de les lògiques crítiques rebudes a la realització del negoci. D’altra banda no és cap novetat, altres empreses desenvolupen jocs basats en matar mosques, munyir vaques en florides granges, aixafar paneroles, tirotejar monstres de l’espai, rebentar zombies, eviscerar trolles, desmembrar guerreres ninja, … i un ampul·lós assortiment de vulneracions digitals amb abundant profusió de cacúmens disgregats, sistemes intestinals saltarins i esquitxades de plasma.

Moltes de les consumidores de videojocs (però ni de bon tros totes) no sols són mascles, també són menors d’edat, de manera que ja de pas heretem a les nenes una societat injusta basada en solucions fàcils de gallet suau, en lloc de heretar-les la crítica a ella i les alternatives. En lloc de protestar per la societat feixista en la qual ens obliguen a aosbrevivir, esperem que les nenes ens treguin algun dia les castanyes del foc, resant perquè ho facin millor que nosaltres. Per a tal fi, els oferim videojocs i sistemes de valors egòlatres i depredadors, mentre creixen a l’arrorró de la nostra màxima saviesa: encongir d’espatlles mentre diem amb somriure babau “la vida és així”. I com la vida és així, les heretem l’egoisme i l’egolatria indiferent en lloc d’oferir la solidaritat, el diàleg, l’esperança constructiva i el sentit de l’objectivitat crítica. No crec en el sistema educacional, començant per les mares, però quan avui dia centenars de milions de nenes amb tens rictus d’odi davant de la pantalla li poden fer una manoletina o un verònica a un herbívor virtual esperant ser prou hàbils per clavar les banderilles i l’espasa fins al fons de la tràquea, és senyal que la societat seguirà sent injusta, les mercaders seguiran sense tenir escrúpols, i moltes mares, santes senyores, seguiran sent poc menys que subnormals. Perquè la vida és així.

Arribarà algun dia en què totes ens declarem incondicional i feroçment la pau? Per descomptat això no serà llegint el futur en els pòsits del cafè o del te, carregant les nostres armes i esclatant enemigues digitals, apunyalant toros, invocant absurdes deesses, resant en miserables temples, cometent vot en caricatures de democràcies que ja no enganyen, creient a polítiques farloperas i assassines, confiant en uniformades o qualsevol disciplina de similar característica. Així no. Ens sorprèn quan una presidenta no intenta matar-nos a totes de fam, d’intoxicació, de fàstic, d’injustícia o de guerra, però no hauria de ser la vida un assumpte superlatiu? No devem el nostre benestar bàsicament al preu de la vida? En lloc d’això ens ofereixen videojocs que ensenyen l’art i l’estratègia de matar, relleus generacionals de les pel·lícules feixistes de Gibson, Stallone i altres brosses substitutes de Manolete (déu beneeixi a Islero), Tomàs, Jezulín i altres horteres, de doctes professores a l’alçada de les neonazis, Merkeles o Rajoyes -per citar idiotes immediates -, … i en general un sistema lúdic/educatiu basat en opiacejar al poble amb el tuf de les patates fregides i l’enganxós kechup.

No, no són només videojocs, és l’esquema dislocat d’un món histèric que agonitza entre bilions d’inútils “m’agrada” al feisbuc, perquè els canvis reals esdevenen més enllà de les pantalles, els canvis reals esdevenen a la dissidència, a la desobediència civil, en el qüestionament al tot, perquè el sistema s’alimenta de compres, d’indiferència, de parasitisme, d’absència de participació, de delegació de voluntats, de bilions de gent encongint-se d’espatlles amb somriure babau. La vida no és així.

L’únic permanent en l’Univers són els canvis. Qui no participa activament en els processos de canvi obligatori de les societats, existeix llavors com paràsita dels èxits que altres persones predecessores van aconseguir per a ella mateixa. Per això estem forçades a millorar, per altruisme i per deute contret amb les generacions que vindran, deutores des de l’instant de néixer del nostre pretèrit i esdevenidor camí evolutiu. Va més enllà dels videojocs, va al model de societat, començarà a plantejar-nos si volem escollir extinguirnos al so de la cançó de l’estiu o volem començar a demostrar que ja toca la revolució del cor i el cervell, de l’empatia i la justícia, de la igualtat, de la vida, en resum, a la banda interessant de la pantalla, el nostre.

 

Xavier Bayle, artista plàstic autodidacta en les disciplines de poesia i prosa, dibuix i pintura, fotografia, escultura, instal·lació, vídeo i performance. Artivista per l’alliberament animal i al·lèrgica a qualsevol tipus de discriminació social. Avorrida del sistema pedagògic decideixo anar pel meu compte com a lectora convulsa. Ara viu a Polònia, pràctic permacultura per respecte a la terra ia la Terra, ofereixo productes vegans orgànics i pinto bosses en aquesta línia d’acció. Faig qualsevol cosa que pugui ajudar els animals. Entenc la lluita animalista com autodefensa, una extensió lògica dels drets humans, on totes les individues necessitem drets fonamentals a vida, llibertat i integritat, incloent-hi prioritàriament el medi ambient on exercir-les. El sentit de la meva vida?: Contemplar la migració de les aus, comptar tots els fulls d’herba i les ones del mar, vigilar que plogui cap avall i recollir nous i bolets.