El veganisme no és una opció, l’activisme tampoc

El veganisme no és una opció, l’activisme tampoc

11360

“De la mateixa manera que jo respecto el teu veganisme, respecta tu la meva forma d’alimentació”.

Aquesta sentència, amb la qual habitualment ens veiem increpades les veganes quan mostrem una posició intransigent amb els qui defensen el consum d’animals, lluny de ser el que sembla -un al·legat a favor del respecte mutu-, amaga una idea oposada: la desconsideració i discriminació cap a tercers. I s’utilitza amb l’únic propòsit de poder seguir excusant actituds injustes com el consum de carn, d’ous o de lactis.

Tots entenem que la nostra llibertat acaba on comença la de l’altre i per això no acceptem com a opció creuar aquesta línia. Ningú considera que l’oposició a l’esclavitud infantil, a la tràfic de dones o als camps de concentració -són només uns exemples- siguin opcions, sinó respostes adequades a injustícies brutals i intolerables.

Per entendre per què el veganisme no pot ser considerat una opció, sinó la resposta adequada a una injustícia tan brutal com les anteriorment esmentades, es fa necessari realitzar un petit recorregut teòric per les bases en què es fonamenta la idea del veganisme i de la Alliberament Animal.

Tota injustícia necessita justificar per poder dur a terme: sexisme, racisme, especisme

Al llarg de la història hem discriminat i oprimit a éssers humans en funció de raons tan arbitràries com el color de pell, el lloc de procedència, el sexe biològic o el gènere. Els propietaris d’esclaus que s’afavorien d’aquestes discriminacions o els responsables de la Solució Final, argumentaven que els uns -els negres, els jueus, els gitanos, els homosexuals, … – eren inferiors als altres -els blancs, els aris, … – buscant així una justificació que legitimés els seus actes.

El racisme, així com el sexisme, defensa la supremacia i la conseqüent opressió, d’un grup d’éssers humans davant d’altres. Quan una s’oposa al racisme o el sexisme ho fa perquè considera que tot acte d’opressió -entesa aquesta com la submissió física i/o psicològica d’unes persones sobre altres contra la seva voluntat- viola els principis d’igualtat. S’entén que l’aspecte físic, la procedència, el sexe o el color de pell, no són rellevants a l’hora de respectar a un tercer sinó la capacitat de patir un dany com a conseqüència d’aquesta discriminació i d’aquesta opressió. En altres paraules, a l’hora d’establir una relació de respecte amb algú, assumim la capacitat de patir i gaudir com a únic motiu de pes.

I és aquesta capacitat, de la qual es deriven dues necessitats fonamentals, (i) la d’evitar experiències negatives -que causin patiment-, i (ii) la de perseguir experiències positives -que causin plaer-, la causa que origina tot ideal de respecte i d’emancipació

Els que exigim la fi de la discriminació i de l’opressió, ho fem perquè causa patiment de forma injustificada. Els que reclamem la llibertat, ho fem perquè ens assegura el millor escenari possible on poder triar allò que més ens satisfà. I els que perseguim la igualtat, ho fem perquè aquesta traça els límits necessaris per a una convivència respectuosa: la nostra llibertat acaba on comença la de l’altre, i la de l’altre on comença la nostra. No hi ha una altra raó.

Si assumim que la nostra oposició al racisme o el sexisme, es fonamenta en el dany i en la manca de llibertat que pateix qui és discriminat, la nostra oposició a l’especisme ha de ser igualment enèrgica.

L’especisme, és a dir, discriminar un animal per no pertànyer a una espècie determinada (freqüentment la humana), és igual d’injust que el sexisme o el racisme ja que els criteris en els quals es legitima, la discriminació segons l’espècie, són tan arbitraris com el color de pell, el lloc de procedència, el gènere o el sexe biològic. Però en la capacitat de patir i gaudir, que és on fonamentem el respecte cap a tercers, no som diferents a la resta d’animals (1). Ells eviten, com nosaltres, qualsevol experiència negativa de la mateixa manera que persegueixen, també com nosaltres, qualsevol experiència positiva. La seva intel·ligència, la seva grandària, la seva incapacitat per expressar-se amb paraules o el seu aspecte físic no són raons per acabar amb la seva vida, confinar en granges, disparar en boscos, torturar en laboratoris o asfixiar en mars.

Per als que entenem la solidaritat com una responsabilitat amb els que pateixen injustícies de qualsevol tipus, oposar-se a l’especisme té dues clares conseqüències: deixar de participar en l’opressió dels animals no humans, i formar part activa del seu alliberament.

El veganisme no és una opció.

Quan indiquem que alguna cosa és una opció no ens referim a comportaments discriminatoris. No considerem que abusar sexualment d’un nen, o sotmetre a algú d’un altre lloc de procedència a un treball infrahumà afavorint-se de la seva desprotecció legal, siguin opcions. Estrictament ho són, perquè podem triar entre fer i entre no fer-les, però no ens referim a elles com a tals sinó com injustícies inacceptables amb les què hem d’acabar.

No obstant, això no passa quan parlem de veganisme. Els que consumeixen productes animals solen al·legar al seu “dret” a seguir fent-ho reduint categòricament l’explotació animal a una simple opció, com si d’fílies es tractés.

En una situació d’abús sexual hi ha un individu que pateix, per això no és una opció. En una situació d’esclavitud laboral hi ha un altre individu que pateix, per això no és una opció. En una situació de consum de productes animals hi ha un animal que pateix, per això tampoc és una opció. Les raons que ens porten a no admetre com opció els dos exemples citats han de dur, de la mateixa manera, a no admetre tampoc a l’explotació animal: una injustícia amb la qual cal acabar i en la qual no cal participar.

I quan ens referim a una injustícia parlem de blancs i negres. Un fet és injust o no ho és. Els grisos només fan referència a la intensitat amb la que es porta a terme una injustícia. Si considerem que l’esclavitud és una injustícia, ho fem al marge que un grup d’esclaus tingui millors condicions que un altre grup d’esclaus. Uns patiran un dany menor que altres però tots ells seguiran sent igualment, víctimes d’un fet injust, l’esclavitud.

Doncs bé, quan parlem d’explotació animal passa el mateix. Hi ha animals que viuen en millors condicions que altres. No es tracta de reduir el patiment però mantenir la injustícia, sinó d’acabar amb ella. Es tracta que tinguin la llibertat que tots ens mereixem. Es tracta que deixem de veure’ls com a propietats i com a éssers dels quals ens podem aprofitar. Mentre que un animal sigui considerat una propietat i no un ésser lliure que vol gaudir de la seva vida com nosaltres de la nostra, la porta que pateixin injustícies seguirà estant oberta.

Per les raons presentades considero que el veganisme, entès aquest com la manifestació política expressa d’oposició a l’opressió animal i el rebuig al consum de productes animals, així com a participar en la seva explotació, no pot ser considerat una opció, sinó una responsabilitat en la de prendre partit.

L’activisme tampoc.

Que nosaltres deixem de participar d’una situació injusta no té com a resultat que aquesta arribi a la seva fi ja que mentre altres participin, seguirà tenint lloc. Ens hem de preguntar llavors, si tenim responsabilitat, no només sobre les injustícies de les que som partícips, sinó també sobre aquelles en les que no ho som.

La resposta a aquesta pregunta està relacionada amb el model de societat que volem. Si perseguim una societat lliure d’injustícies sembla necessari intervenir-hi. Si per contra, no ens preocupa que altres les pateixin al nostre voltant -qui assumeix aquesta posició no té legitimitat per exigir respecte-, no sembla que sigui imprescindible intervenir.

Arribats a aquest punt, es fa necessari posar sobre la taula la prioritat que aquesta responsabilitat ha d’ocupar en la nostra vida i la intensitat amb la que hauríem d’emprendre les accions que es derivin de la mateixa. És a dir, podem estar d’acord que, efectivament, hem d’intervenir en les injustícies perquè aquestes acabin, però potser no ho estiguem tant en la importància que hem de donar.

Partint dels principis que han estat exposats, defenso que, mentre hi hagi oprimides, tenim la responsabilitat de situar l’eix central de la nostra vida a la militància i en el compromís (aquest punt el desenvolupament de manera més extensa en l’article “Cremar les naus : el compromís per l’Alliberament Animal “). El nostre lloc de residència, els nostres estudis, el nostre mitjà de vida o qualsevol altra qüestió troncal de la nostra existència, haurien d’estar directament relacionats amb aquesta responsabilitat. La militància no pot ser entesa com una tasca a realitzar en el nostre “temps lliure” sinó com la forma d’enfrontar-nos i de construir, el moment històric que ens ha tocat viure.

Hi haurà a qui això li soni extremista, però la situació dels qui avui són oprimits no és menys extrema. Cada segon, més de 2.000 animals (2) -sense comptar els peixos- són executats en algun escorxador per al consum humà. Cada segon. Animals que només han conegut l’amuntegament, l’abús, la violència i l’assassinat.

El veganisme i l’activisme per l’Alliberament Animal no poden ser considerats opcions, sinó responsabilitats urgents i necessàries en les de prendre partit avui mateix.

 

····························································

(1)Declaració de Cambridge sobre la consciència
– http://es.wikipedia.org/wiki/Declaraci%C3%B3n_de_Cambridge_sobre_la_Conciencia
– http://fcmconference.org/img/CambridgeDeclarationOnConsciousness.pdf
(2) Algunes xifres més: quants ens toquen a cada un o cadascuna ? per Oscar Horta

https://masalladelaespecie.wordpress.com/2009/05/09/algunas-cifras-mas/

NOTA DE L’AUTOR: En l’article utilitzo el terme animals en referència als animals no humans amb l’únic propòsit de facilitar la lectura i no resultar redundant. Els éssers humans també som animals, per això, el terme animals per referir-nos a qui són com nosaltres, resulta discriminatori i ha de ser evitat i / o explicat.

La utilització del femení i masculí de forma aleatòria és intencionada. El llenguatge construeix realitats i canviar aquestes realitats passa per qüestionar el llenguatge.

 

En els meus anys de militància he passat per diferents organitzacions (Grup antiespecista de Bilbao, Drets per als Animals, Alternativa per a l’Alliberament Animal, Equanimal i Igualdad Animal). He participat en diferents accions directes (sabotatges a la caça i irrupcions en places de toros, tancaments, passarel·les de pells i altres llocs on es fa gala de l’explotació animal), actes de protesta i en diverses investigacions. Em trobo imputat al costat de diversos/es companys/es fruit d’un muntatge judicial, policial i mediàtic que s’emmarca en una agenda repressiva contra el moviment d’Alliberament Animal (RepresionDerechosAnimales.info).

Articles semblants

2135

2837

3541

7007