La Història que no ens van explicar

La Història que no ens van explicar

2742

A València hi ha una plaça dedicada a Cánovas del Castillo. No és l’única. Una simple recerca a Google permet comprovar el nombre de carrers, avingudes, col·legis i instituts que porten el nom d’aquest polític. Fins i tot al Senat espanyol hi ha un monument a la seua memòria. És un nom de prestigi.

No obstant això, Antonio Cánovas del Castillo fou un home que defensà l’esclavitud humana fins a tal punt que aconseguí retardar la seua abolició. Quan l’esclavitud humana només subsistia al Brasil i Les Antilles, quan ja hi havia un consens internacional que estava d’acord que l’esclavatge d’homes i dones estava malament i era èticament inacceptable, Cánovas del Castillo continuà defensant a les Corts espanyoles les bondats de l’esclavitud. I hi ha monuments en la seva memòria.

Fa uns anys, l’editorial Capità Swing publicà “Vida de un esclavo americano escrita por él mismo”, de Frederick Douglass*. És el relat, en primera persona, d’un home esclavitzat i de la seua lluita per la llibertat. Per a ser lliure, hagué de desobeir la llei que li deia que ell era una propietat.

És un d’aquells llibres que cal llegir, perquè proporciona una descripció bastant precisa de què és l’esclavitud, de com afecta les persones esclavitzades i de com corromp les esclavistes. No hi ha bondat en l’esclavitud, no la pot haver.

No hi ha bondat en comprar una dona amb l’objectiu de “fer-la criar” i vendre les seues filles i fills (el “propietari” podia llogar a un home esclavitzat per a aquest propòsit o bé encarregar-se ell mateix). No hi ha bondat a l’abandó a la seua sort a una dona gran esclava, gairebé cega, perquè ja no té utilitat. Ni hi ha bondat en la venda d’un home, separat per a sempre de la seua família, com a càstig per no haver saludat correctament l’”amo”. Això ara ens sembla obvi. Ara.

En la nostra societat condemnem l’esclavitud humana, però quan es tracta de la resta d’animals no reconeixem ni esclavitud o dominació. I, en essència, és el mateix. A Douglass el tractaren com un animal, perquè així es tracta als animals: s’abandonen quan no són útils, se’ls apliquen càstigs correctius, se’ls persegueix quan intenten fugir i, si ataquen l’ésser humà que els turmenta, se’ls assassina.

Veig gairebé cada dia l’esclavitud que Douglass descriu en el cavall que, a prop de casa, llaura la terra amunt i avall, sense poder parar excepte quan l’amo li ho permet; una vegada que ja no tinga forces, acabarà a l’escorxador. En passar les pàgines, vaig recordar la meua primera i única visita al zoo de xiqueta, reconeguí les mirades buides descrites en les pàgines del llibre. Recordí el Coco, un ximpanzé assassinat a trets quan intentava fugir amb la seua família d’aquell zoo immund, l’any 2005. Era agressiu, deien. Després de 27 anys tancat en aquella gàbia, qui no ho seria?

Quan Douglass fugí, vivia esclau amb una família blanca que sentia estima per ell. A diferència d’altres llocs als quals havia viscut, allà no li pegaven, no passava gana ni fred. En aquella casa el tractaven més o menys bé. Però ell volia ser lliure, sabia que l’esclavitud significa la pèrdua de la seua pròpia vida i l’arriscà per ser lliure. Això, insistisc, ens sembla obvi ara, però en l’època en què Douglass va viure ni era obvi ni era evident. Les poderoses veus esclavistes exigien que es complís la llei, des de la biologia s’argumentava la inferioritat i l’animalitat de les “races inferiors”, fins i tot es va arribar a defensar que les persones esclavitzades estaven en una millor situació que les persones obreres lliures.

“Una negra es ven, acabada de parir, amb abundant llet, …”. Així comença un anunci publicat a Cuba, en 1846. Era normal, era legal. Hui, de la biografia de tipus com Cánovas del Castillo s’omet la seua defensa d’aquesta legalitat, la seua defensa de l’esclavitud. En ometre-la, no es reconeix ni la responsabilitat ni la possibilitat de reparació, encara que siga simbòlica.

I tot això ho hem de conèixer, perquè l’animalisme és essencialment, i per sobre de qualsevol altra cosa, una lluita antiesclavista. Heretem la lluita de Douglass i de totes les dones i els homes que es van enfrontar a la mentalitat de Cánovas. Encara que no tinguen monuments al Senat, ni carrers, ni escoles amb el seu nom, la seua desobediència civil pacífica va ser la que aconseguí l’abolició.

————–
*Douglass, Frederick: Historia de un esclavo americano escrita por él mismo, Madrid, Capitán Swing Libros, 2010.

 

Diplomada en Relacions Laborals. Llicenciada en Història. Militant d’esquerres. Feminista, heterodisident i vegana.