Capturar (i menjar-se) la bellesa. Silvestrisme, parany i enfilat.

Capturar (i menjar-se) la bellesa. Silvestrisme, parany i enfilat.

3105

A la meua terra, el País Valencià, el govern del PP complirà 19 anys eixint de les urnes i entrant als jutjats. Entre les seues últimes raneres (esperem) estarà una “Llei de Senyes” per a blindar legalment el secessionisme lingüístic i el linxament de bous al carrer. Un dels objectius d’aquesta llei seria, segons el conseller de Governació Luís Santamaria, “redoblar la pressió sobre aquelles iniciatives que atempten contra les senyes dels valencians [i valencianes, supose]”.

És el “que hay de lo mío” del món tauricida: sempre han dit que allò de torturar animals és legal, fins i tot constitucional, i que per aquest motiu s’ha de perseguir i castigar qui “no compleix la llei”. Anem a parlar, ara, d’altres que també porten tota una vida amb el seu “ que hay de lo mío”: el món del parany. En el seu cas, del que es tracta és de respectar la sacrosanta tradició, malgrat que això implique no complir les lleis. Per a actuar amb absoluta impunitat, també necessiten la protecció de la gent de les urnes i els jutjats.

El parany i l’enfilat es justifiquen dins d’una pràctica que es diu silvestrisme. Primer que res, és una forma de caça: consisteix en capturar aus lliures amb l’objectiu de ficar-les en gàbies tota la seua vida. Les víctimes són ocells fringíl·lids, xicotetes aus menjadores de llavors i amb un llenguatge format per un repertori de cants enormement divers. És el cant dels ocells que més sentim, el dels insans, verderols, passerells i, sobre tot, caderneres.

Els seus captors han catalogat completament el llenguatge de les aus amb el que anomenen codis de cant. Descriuen els patrons i criteris per a identificar i valorar les distintes formes d’expressió d’eixe llenguatge dins de campionats. Són una colpidora representació de la buidor i la tristesa: les xicotetes gàbies de fusta són penjades en pals ben distanciades unes de les altres, al davant de les taules dels jurats i del públic, que ha de romandre en silenci. I, d’eixes cadenes perpètues que furten cada minut de vida de les seues xicotetes ales, ix el preciós cant dels ocells.

Al món del silvestrisme, hi ha qui ho anomena “el dret a capturar la bellesa”.

Les aus no volen donar continuïtat a la seua condemna i no crien en captivitat. Per això, els caçadors diuen que no es pot prohibir la captura perquè això significaria la fi del silvestrisme. Necessiten capturar-les i “ensenyar-les”, obligar-les a acceptar la seua condició d’esclaves que han de cantar quan els amos volen. El seu problema és que les lleis europees protegeixen les aus fringíl·lides i, sobre tot, prohibeixen de forma taxant els mètodes de caça no selectius com les xarxes, que atrapen qualsevol au amb una mida que no li permeta escapar-s’hi. Cauen ocells fringíl·lids migratoris, espècies protegides i en perill d’extinció que pateixen estrès, es fereixen a les ales o a les potes i moren.

Els mètodes són molt truculents. Al País Valencià, les xarxes més comunes es diuen enfilat. És una trampa abatible que el caçador amagat acciona a distància, i cau a sobre de les aus que s’han posat a terra a menjar-se l’esquer com si foren dues tapes d’una caixa. El parany, que a les Terres de l’Ebre el coneixen com a caça en barraca, és encara pitjor. Des del món silvestrista el defensen com l’únic mètode vàlid en determinades circumstàncies, com la caça en zones boscoses i de muntanya o la captura de pinsans, que no solen caure a les xarxes.

Un parany, o una barraca, és una trampa que aparenta ser un arbre. La captura no es fa amb xarxes, sinó amb unes vares impregnades de vesc o lliga que es claven a les perxes. Aquestes fan la funció de branques per a que es posen les aus de qualsevol mida i espècie i, en el moment que estan a punt d’aterrar amb les ales obertes, les vares s’enganxen a elles. Una vegada passa això, no poden volar i cauen a terra, dins de l’estructura trampa del parany. Allí resten, lluitant per lliurar-se de les vares, fins que arriba el caçador. Moltes vegades, troba cadàvers d’animals desplomats i que, fins i tot, s’han arrencat les ales.

Amb aquesta pràctica s’estima que maten, només a les comarques de Castelló, entre un milió i mig i tres milions d’aus protegides cada any, i des de 2002 ho fan contravenint les lleis europees i espanyoles. Totes les formes de caça silvestrista incompleixen aquestes lleis i, en el cas del parany i l’enfilat, també vulneren les diverses sentències d’alts tribunals que culminen amb la del mateix Tribunal Constitucional del 2013. La justificació torna a ser la tradició, tornen a eixir a la llum vells tractats medievals i documents antics que, segons aquesta gent, justifiquen una barbaritat pel fet de recollir-la.

Si, el PP vulnera la Constitució quan convé als interessos que protegeix, i ho fa amb les negacions, mentides i manipulacions de sempre. Menteixen sobre la realitat de les captures i les trampes, neguen la dimensió de la matança i manipulen sobre reformes destinades a garantir que es capturaran els animals sense matar-los. Com diuen des de GECEN (Grup per a l’Estudi i Conservació dels Espais Naturals), caçar amb parany sense mort seria com caçar amb escopeta sense disparar.

Darrere de tota aquest discurs silvestrista i de la “captura de la vellesa” s’amaga una pràctica que també és molt vella: la caça d’aquests animals per a menjar-se’ls. Hi ha moltes proves, com les gravacions ocultes de caçadors amb enfilat que ixen corrent del seu amagatall per a trencar el coll dels ocells capturats suposadament per a la pràctica del silvestrisme, un a un, esclafant-los amb els dits i amb una habilitat que mostra l’experiència acumulada. Els cuinen fregits amb tomata o dins de guisats, i una sola persona es pot menjar desenes d’aquests xicotets cossos mutilats d’una sola vegada. Això és el que mou la matança de milions d’animals cada any. És un bon negoci i implica la restauració, els locals on serveixen aquest tipus de plats i que compren els cadàvers als caçadors.

Que aquest article servisca com a la primera vegada que em riuré a la cara del futur òrgan de control per a l’aplicació de la Llei de Senyes valenciana, si és que arriba a funcionar alguna vegada. La banda del Bigotes pot tindre ben clar que exercirem els nostres drets fonamentals i que lluitarem pels dels altres animals sense cap por als seus òrgans de vigilància ideològica, si és que una cosa semblant es pot arribar a constituir per a tornar a passar per sobre de la seua sacrosanta Constitució. I, si alguna vegada incomplim alguna llei, ho farem emparats per la legitimitat d’una causa justa, no com els amics paranyers i silvestristes.

 
 

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.
Sóc militant d’Iniciativa Animalista