Respecte

Respecte

2783

És habitual que cada vegada que una campanya animalista es difon amb èxit, sorgisquen veus que qüestionen la seua legitimitat. Les veus reaccionàries que fan això no m’afecten, la veritat és que és molt fàcil veure-les venir: són les mateixes veus que rebaixen la importància del terrorisme masclista, les mateixes que parlen de “lobby gai” quan es denuncia la discriminació que pateixen les persones LGTBI, les mateixes veus partidàries de posar punxes tallants en les fronteres per impedir que persones pobres que fugen d’una realitat de misèria i violència tinguen una oportunitat, les mateixes que callen davant les retallades en la sanitat i en l’escola pública.

No obstant això, quan l’atac ve de persones que defensen la igualtat i la justícia social, això sí que fa mal.

L’últim exemple és Excálibur, el gos la vida del qual no valia una anàlisi. Excálibur formava part de la família de Teresa Romero, auxiliar d’infermeria infectada per ebola. Un gos estimat, a qui la seua família va deixar a casa amb menjar i aigua pensant que estava fora de perill. No va ser així. Es va dictar l’ordre de la seua execució i, després de passar diversos dies sol, orinant i cagant a la terrassa, veié com uns desconeguts entraven a la força a sa casa. Què va pensar quan sentí que s’obria la porta? Potser acudí amb curiositat. Potser no es mogué quan li dispararen el primer dard. No ho sabem, però ho podem imaginar. Quan la vida d’algú no val res, podem sospitar el pitjor.

La campanya per a salvar la vida de Excálibur la posaren en marxa persones voluntàries, després de la petició d’auxili de Javier Limón, l’home de Teresa Romero. La difusió es feu mitjançant les xarxes socials. No hi hagué mitjans econòmics, l’únic que tenien aquestes persones era la determinació d’evitar una mort gratuïta i injustificable. La vida d’Excálibur importava i en lluitar per ell, es lluitava també per Teresa Romero, víctima de la negligència, prepotència i incompetència d’un govern, estatal i autonòmic. Recordem que mentre Teresa Romero lluitava per la seua vida era sotmesa a un procés de criminalització tan injust com repugnant.

Doncs bé, la campanya per Excálibur va inundar les xarxes i ací van arribar les crítiques. Vaig llegir com algunes companyes feministes s’indignaven per la repercussió de la campanya mentre que les morts de dones, escrivien, no tenien aquesta repercussió. Això, insistisc, fa mal. Primer perquè sembla que se’ns responsabilitze a les i els animalistes del silenci sobre el terrorisme masclista, quan les nostres veus també criden contra ell. I segon perquè no es pot lluitar contra una injustícia ignorant d’altra. Hi ha veus animalistes contra el terrorisme masclista, contra la LGTBifobia, contra el racisme, contra totes les formes de discriminació i contra totes les lògiques de dominació. Perquè aquesta és l’essència del antiespecisme.

La vida d’Excálibur importava, no només perquè era la seua vida, també perquè és l’exemple del poc que val una vida quan qui la viu pertany a una altra espècie.

Hi ha una data que té un especial significat per a mi: el 17 de desembre de 1997. Aquest dia Ana Orantes va ser cremada viva pel seu ex-marit, a les portes d’una casa que un jutge l’havia obligat a compartir amb el seu maltractador. Tretze dies abans ella explicà la seua història a Canal Sur els seus quaranta anys de tortures. Quaranta anys.

La seua mort marcà un abans i un després en la percepció de la violència masclista: no fou possible ignorar el seu assassinat ni amagar-lo després darrere d’un número més, un altre “crim passional”. La seua mort va fer emmudir fins i tot la caverna i va desencadenar una onada d’indignació i ràbia que ho canvià tot.

La tragèdia és que fou necessari que una dona fos cremada viva perquè s’entenguera que el terrorisme masclista no era un assumpte privat. Si s’hagueren adoptat uns protocols de seguretat mínims Ana Orantes estaria viva. Però el terrorisme masclista mai estava en l’agenda política, així que a les dones no se’ns veia ni mortes. Si s’haguera escoltat les organitzacions feministes moltes dones estarien vives. Només calia escoltar.

Per això, que algunes dones que han hagut de lluitar contra la indiferència, la ridiculització i la negació, utilitzen uns arguments molt semblants contra les persones animalistes, fa mal. I que quede clar, jo no rebaixe el terrorisme masclista ni un mil·límetre, per a mi la seua eradicació és una lluita vital, el que dic és que aquesta mateixa violència, amb justificacions gairebé idèntiques, s’utilitza per sotmetre, torturar i assassinar … animals, sí. En una lògica perversa, en tractar els animals com animals, es tracta persones que la lògica de dominació assenyala com a inferiors, com animals. L’heteropatriarcat i l’especisme es complementen i es confonen.

Per això, els drets dels animals no són una qüestió de gènere neutre. Els animals que no pertanyen a la nostra espècie han experimentat en carn pròpia la raó patriarcal: per exemple, ara mateix s’estan duent a terme experiments sobre la privació maternal. Aquests experiments consisteixen, bàsicament, en estudiar en primats què passa quan s’aïlla a un/a nadó de tot estímul i se li/la manté en un permanent estat de terror. En un dels experiments la mare fou sedada químicament, els seus mugrons van ser tapats perquè el seu fill no pogués mamar i ella fou col·locada en un seient de seguretat. El nadó va començar a plorar mentre intentava moure sa mare de manera frenètica. Ella no podia respondre. En almenys un cas, se sent a les persones que investiguen rient mentre ella tracta desesperadament de mantindre’s desperta per consolar el seu nadó. Això no és violència patriarcal? Per a qui pense que no, cal recordar que, en els seus orígens, l’impuls d’aquests experiments fou la incorporació massiva de les dones al món laboral. No fou casual.

Així que, des d’ací, demane empatia a les persones que lluiten per la igualtat i la justícia social. Us demane que incorporeu el discurs animalista a la transversalitat de les lluites. Això no és una competició. Es tracta de teixir xarxes, perquè l’enemic és, en essència, el mateix. Perquè, des del animalisme, el que volem és un món just, sense submissió, sense tortura, sense violència. I perquè, a més, us necessitem en aquesta lluita. Però si no voleu formar-ne part, el mínim que us demane és una mica de respecte.

 

Diplomada en Relacions Laborals. Llicenciada en Història. Militant d’esquerres. Feminista, heterodisident i vegana.