Distància holística. Resposta a Kepa Tamames.

Distància holística. Resposta a Kepa Tamames.

2520

Molta gent que pren consciència antiespecista la converteix en la mesura de totes les coses. I, com a la seua regla general, I’utilitzen per a jutjar pobles, comunitats, ètnies i races.

Podreu sentir que Tordesillas, no el Toro de la Vega o la gent que el perpetra(1), sinó tota Tordesillas, és una “vergonya humana”(2). També podreu sentir coses terribles sobre la gent de Xina i, per extensió, de tota la de l’extrem oriental d’Euràsia o de les persones amb ulls ametllats, per la pràctica de menjar carn de gos i la massacre que això implica. Si es parla de baralles de gossos o de galls apareix el conjunt del poble gitano, del romanès o, el que és pitjor, el gitano-romanès. La festa del sacrifici i la matança de milers de xais, o la notícia que a Lleida volien prohibir que els gossos pujaren als autobusos per a complaure la comunitat musulmana(3), trauen el Gordon Paixà(4) que molta gent porta dins. El ritual de sacrifici kosher obre la caixa de pandora que et fa pensar si algunes persones amaguen a l’armari un bonic uniforme de la Gestapo.

Si la cosa implica el conjunt de la gent ètnica, social, cultural i econòmicament propera, aleshores i només aleshores pot aparèixer el clam per una invasió extraterrestre o un extermini total de “la plaga humana”.

Són les postures més exagerades. És més comú topar amb arguments com els que es troben a “El gos de Gaza”, un article que el Kepa Tamames(5) escrigué fa dos anys i que ara, davant el nou atac militar israelià a eixe xicotet racó ple de gent, diu que es pot aplicar amb “esgarrifós rigor”. Mira aquella tragèdia i conclou que el poble israelià i el palestí són “igual de dolents” per la forma que tracten els altres animals i, en base a això, pressuposa que les víctimes de hui serien botxins si tingueren els mitjans i les oportunitats.

El gos de Gaza és un cadell mort entre runes, “careta dolça -peluix per un moment- coberta de pols per l’ensorrament de l’edifici”, “tot just un element d’atrezzo als informatius”. A un documental sobre Theresienstadt, el “camp model” nazi amb el que pretenien ocultar la Shoa al món, es mostraven imatges de la destrucció completa de pobles amb majoria jueva per a esborrar tot el seu rastre. I, en aquelles imatges en blanc i negre de runes com les de Gaza, jo també vaig veure la careta d’àngel d’un “gos jueu”.

Em sentí culpable pel colp que em donà la imatge del gosset, un dolor profund que aparegué de sobte, malgrat que estava veient tot el que patien éssers humans. Supose que és el dolor pels éssers més febles i que no tenen cap oportunitat, semblant al que sent pels infants moribunds d’Àfrica. O, tal vegada, jo també estic afectat d’eixa febre de la gent conversa que es barreja amb les velles categories: “nosaltres, la nostra gent, les nostres víctimes”; “els i les altres, la causa dels nostres problemes”.

Diu Kepa Tamames que es pot distanciar del quall i la víscera per a veure “el panorama des d’una òptica holística”. També em va fer pensar en eixes imatges de persones israelianes mirant els bombardejos de Gaza des d’un turó i menjant crispetes. Sort per a nosaltres que podem fer els nostres anàlisis sistèmics des de la distància, perquè a Gaza fa dècades que els fan des de primera línia de foc. Avis i àvies, persones adultes, joves i infants tenen tots els elements per a concloure que no compten per a res, que són tractades com a deixalles humanes, com les pedres de Judea que han de ser escombrades d’un camí difícil(6). Tenen temps per a pensar mentre són a eixa trampa de fronteres tancades vigilada per terra, mar i aire; mentre senten les advertències per a que marxen de qui no els deixa marxar, i mentre plouen les bombes sobre els seus caps.

Sense dubte, per a “nosaltres” és més fàcil mirar des de la distància. Els “nostres” xiquets i xiquetes podem jugar a la platja sense por a que un vaixell de guerra els desintegre, malgrat que els “nostres” enderrocs amaguen moltes caretes d’àngel: galgos penjats, animals massacrats a tirs, cavalls i rucs rebentats, ocells agonitzant a les trampes del parany i l’enfilat… I el terrible espectacle de totes les formes de tortura taurina, infinitament més incomprensible que el sacrifici halal o kosher.

Ens fem trampes al solitari, o som lliures de convertir-nos en “jo” per a exculpar-nos, per a excloure’ns dels nostres “nosaltres”? Aleshores, com es que podem dir que “no ens consta que la gent palestina siga millor que la israeliana”, o com és que podem pressuposar que condemnaran gossos a viure encadenats o els abandonaran a la seua sort sota un bombardeig?

Cada palestí i palestina és un “jo” que no compta i que somnia en poder incloure’s o distanciar-se dels “nosaltres” que vulga. Cada palestí o palestina pot acabar sent un cadàver soterrat per les runes al costat del seu gosset estimat. Cadascuna de les persones jueves d’Israel són un “jo” que pot fer proeses com declarar-se, amb 18 anys, objectores al servei militar per respecte als drets del poble palestí, tot assumint les conseqüències. Cadascuna pot ser una 269, com aquell vedell matat a una granja d’Israel.

Palestina es sent en la pell, no es pot mirar des de la distància. Perquè “jo” sóc vegà: no em desentenc de les màquines d’esclafar que en volen convertir en una de les seues minúscules peces. Mai mire des de la distància, per això em venen les llàgrimes quan veig la foto del brigadista internacional que obligaven a marxar o la solitud de l’Elisabeth Eckford. Em trenque de ràbia amb les imatges d’aquell nazi que, amb el seu fuet a la barbeta d’una àvia sense dents, l’obliga a alçar el cap. M’omple d’orgull veure un home major al seu Orgull, i sent el colp del gos amb careta d’àngel.

———

(1) Animalisme CAT, 18/09/2012, El Toro de la Vega

(2) El 2006, dues avionetes contractades per ACTYMA volaren sobre Tordesillas amb pancartes que portaven aquest text. Público, Henrique Mariño, 28/10/2009, El Toro de la Vega es una vergüenza humana

(3) Quan isqué aquesta “notícia”, només els gossos pigall podien pujar als autobusos de Lleida. Mentiras sobre el Islam, 26/03/2011, El ayuntamiento socialista de Lérida los perros en los autobuses para no ofender a los musulmanes

(4) Un famós general de l’imperi britànic. M’impressionà molt com el presentaven a la pel·lícula de 1966 Khartoum, protagonitzada, com no podia ser d’altra manera, per Charlton Heston. Era una espècie de semidéu blanc que coneixia perfectament i a la vegada menyspreava les costums bàrbares. Una vegada Al Mahdí el vencé a l’èpic setge de Khartum, la seua vida ja no tenia sentit.

(5) http://allegramag.info/2014/07/17/el-perro-de-gaza-2/

(6) A l’autobiografia de Jaim Azriel Weizmann, membre del moviment sionista i un dels principals responsables de la Declaració Balfour de 1917 per a la constitució d’un estat jueu sobre el protectorat britànic de Palestina. Fou el primer president d’Israel (1949-1951).

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.
Sóc militant d’Iniciativa Animalista