Desobediència, dolça desobediència

Desobediència, dolça desobediència

2454

L’escriptora humorística nord-americana P.J.O´Rourke va escriure al voltant de la natura de divertir-se. ”Divertit -afirmava- es tot allò que fa plorar a la meva mare”, aquest humor mordaç i desenfadat clarifica que pel general les mares pateixen per la nostra seguretat fins extrems irritants, per sobre de la precaució preventiva, abocant en nosaltres -juntament amb el paquet de tendresa- els seus propis complexes, frustracions, pors i paranoies, en detriment del nostre natural i necessari dret a equivocar-nos. Ho fan amb tota la seva bona fe, això sí. Tanmateix i en aquest plànol, malgrat que en un altre context, l’escriptora espanyola exiliada del franquisme Ramón J. Sender va dir “si els fills no haguessin desobeït als seus pares, encara ballaríem al voltant de la foguera”

Més enllà de la qüestió de la natural i sana desobediència de les noies a les seves tutores (progenitores, “educadores” o a la societat en el seu conjunt), s’estén la necessària rebel·lió de tota individua a qualsevol mena de totalitarisme dogmàtic, sigui de caire polític, sexual, econòmic, cultural, religiós, o d’altre caire. És a dir, que davant de manifestes situacions de discriminació, el mes lògic i pertinent es desobeir.

Sota el paraigua de l’argument del Bé Comú s’ha creat per a nosaltres -però sense nosaltres- i al nostre cost, una societat injusta, degradant, excloent, invasiva, mascle, depredadora, mancada d’escrúpols, mentidera, lladre, assassina… a més d’altres abundants epítets que cadascuna afegirà oportunament, on prevalen els abusos, el pensament únic i la desigualtat. La manera històrica per rebutjar aquestes conductes és i era protestar, ja fora d’una manera personal o col·lectiva, però sempre alçar la veu i l’acte contra allò que considerem inacceptable.

La ètica es com el porno, no es mira des de la distància ni s’és espectadora, si no que es practica, a pèl i sense pietat. La societat i la ètica necessiten més praxis que tesis degut a que el món no canvia només mitjançant canvis individuals -perquè esdevenen insuficients- però el món no pot avançar de cap manera sense aquests canvis individuals. És a dir, que la força fàctica de la unitat -humil i minúscula- no altera el conjunt col·lectiu, però la suma -quantitativa i moral- dels canvis esmentats, sí que ho fa. La base de tot canvi per antonomàsia radica en la desobediència de l’anterior ordre obsolet de les coses i els comportaments, el no dir “amen” a allò que ens imposen, especialment quan aquesta imposició, com veiem, desforesta boscos, desertitza i intoxica la terra, arrenca per plaer les seves precioses i úniques vides a milers de milions d’animals humans i no humans… i en general estableix com a Benestar una civilització constantment insatisfeta, que sempre vol tot i vol més. Societat retroalimentada a costa de sobreproducció i sobreconsum pagat per la majoria de persones humanes del planeta, explotades, destruïdes lentament, empobrides.

Som al grup de 20 països més enriquits del món. Al planeta es comptabilitzen 194 països, de manera que podem afirmar que som privilegiades, però amarguem aquesta afirmació quan constatem que el nostre nivell de consum és inversament proporcional a la sostenibilitat i la felicitat social, nivell provinent a més de la misèria d’altres territoris que anomenem “Tercer Món” per manca d’un altre nom més despietat. Engreixem amb l’espoli d’altres cultures i de la vampirització de les vides i les llibertats de bilions de persones. Resumint: per tal que nosaltres gaudim del que tenim, ha calgut i cal la mort de les altres. Mai no va haver-hi altre mètode.

Les dades són incòmodes, especialment perquè ningú no renunciarà fàcilment als “seus capritxets”. És molt noble parlar de solidaritat i empatia per a un món millor, sense fer res realment eficaç al respecte. Particularment escriure aquest text, per exemple, no m’és complicat, però no em rento les meves mans amb ell, per això em calen d’altres actes que porto a terme, doncs arriba un moment a l’evolució de les consciències en que les paraules i les llàgrimes minven en significat i comencen a exigir accions que les avalin. I cada acció significa certa renúncia o canvi d’hàbits per a justificar-se. Al món fèrriament econòmic que varen construir per/contra nosaltres el més important és la desobediència.

La desobediència activa d’acció directa no violenta sol estar penada i castigada, les oligarques que tenen segrestat el poder no permetran de grat veure alterats els seus ingressos -únic motiu pel qual hi són-, i per això fan servir els mitjans informatius per convèncer-nos de que és pel Bé Comú. En qualsevol cas existeix també la desobediència passiva no violenta, que té la mateixa finalitat, només dissimulant el mètode, amb l’avantatge de que el discurs repressor contra aquesta desobediència no sempre és senzill d’argumentar quan es fan servir mitjans pacífics. Si les rajoles es mouen, és qüestió d’enganxar-les millor. O fins i tot plantejar-se el viure sense rajoles i caminar sobre la terra.

No hem de pensar en la terra sino amb la terra. Estem directament relacionades amb l’extinció de les especies vegetals i animals en els ultims 200 anys, la crisi ecológica actual basada en la egonomia (mercantilizació de l’ego) és la consequència de que anem al centre comercial a comprar com a mètode superlatiu de vanitat i avarícia, consumint productes de llarga distància i/o fora de temporada en connivencia amb superproductores i a costa de microeconomies, degustant amputacions de persones cuites o les seves excrecions robades, accionant el motor del automòbil, bebent cafè amb sang, suor y llàgrimes, votant polítiques invasives y masculines, pagant impostos destinats a perpetuar un sistema carnívor, o al capdavall, utilitzant els diners com a arma para recol·locar les injusticies. La petjada ecoilògica dels nostres comportaments i les massacres que d’elles esdevenen, són senzilles d’eliminar: cal deixar de consumir, dirigint els nostres esforços a que els governs tampoc ho facin amb els nostres diners.

Charles Cunnigham Boycott (1832-1897) va ser un militar irlandès, empresari explotador que va expulsar de les seves terres i les seves llars a milers de camperoles, condemnant-les a la fam. Va ser odiat per tot el país, fins al punt que la pròpia gent li va acavar negant la paraula, l’ajut, les relacions amistoses, econòmiques (venia persones bovines a Anglaterra), i en general se li va excloure de la societat, en el que s’anomena posteriorment l’acció de boicotejar, es a dir l’aplicació de la lògica i l’harmonia al camp econòmic. Com va escriure Pessoa “el no desitjar és molt més poderòs que el desitjar”.

Kierkegaard es quedaria paralitzat davant les portes de l’escorxador, Schopenhauer no podria suportar la pudor a mort de las granges pelleteres, Flaubert romandria mut sens dubte davant els crits histèrics de l’ovella degollada, Borges empal·lidiria de vergonya sentint el relat dels fetus de vedella avortats que garantien la seva llet,… Petrarca, Dante, Cortázar, Madame Curie, Szymborska, Enszenberger,…totes les filòsofes i pensadores, la intel·lectualitat que cobreix amb els seus noms la història del nostre coneixement i sensibilitat cultural, es queda atònita i desarmada d’arguments davant la tragèdia de l’extermini individual i col·lectiu de milers de milions de persones sota el pretext de la supervivència i la tradició, que no és altra cosa que l’autocomplaença. Les persones humanes que justifiquen -només davant de sí mateixes- la nostra jerarquia al planeta, argumenten o eludeixen la seva responsabilitat moral de rebutjar els esmenats crims, mostrant mans aparentment netes al temps que s’empassen mutilacions de persones que d’altres ments -més brutals potser-, havien executat per elles.

A la societat actual sembla ser que els canvis socials passen per la demanda de xeringues esterilitzades, agulles d’un sol ús, heroïna de qualitat -controlada i de cultiu ecològic sense additius-, reconeixement social i respecte per la drogodependència, així com igualtat entre l’opció de consumir estupefaents d’alta toxicitat i el fet de no fer-ho o d’altres mesures de narcolèpsia col·lectiva, però en quasi tot el discurs no es parla de la possibilitat de desintoxicar-se, de la solució més senzilla i brillant: deixar de ser ionquis, deixar d’injectar-nos verins. Això és la societat moderna, que continua estimulant l’assassinat a baix cost, les fortes cadenes d’or i la coronació equidistant de cada ciutadana com absurda monarca del regne de la indecència. Més que mai l’acte de comprar ha esdevingut una estratègia de poder i jerarquia per destacar a la tribu, on la finalitat de l’acte deixa de tenir sentit, perquè és el mitjà allò que té valor en si mateix.

El cadàver d’Andy Warhol va ser trobat al seu apartament de Nova York junt amb diversos objectes de compres sense desempaquetar i per un valor de 4 milions de dòlars. Potser es tractaba d’una compradora compulsa, o potser s’esforçava per combatre mitjançant el consum la degeneració fisiológica del seu cos i la soletat precedent a la mort física. D’aquesta manera funciona l’omnivorisme i d’altres modes d’injusts estatus socials consumistes com ara l’ús de pell, l’or, els diamants, l´artesania amb ivori, els automòbils…, miralls de les frustracions i els complexes o del mite de que ens podem venjar d’alguna manera de les humiliacions i vexacions rebudes fent-li pagar a d’altres, forjant així les mil portes de les nostres presons, algunes de les quals tenen barrots i d’altres no.

És per tot això que crec poder afirmar que és molt més eficaç la desobediència que tombar camions per bloquejar autopistes per on han de passar excavadores per destruir un bosc, cremar instal·lacions d’execució d’innocents, agrupar-se en manifestacions, impedir temporalment certes pràctiques depredadores o denunciar un determinat espoli, existeix el no finançament directe del sistema i propagar de forma global aquesta actitud, sense per suposat deixar la desobediència directa, sent conscients exclusivament de la càrrega dialèctica que suposen.

L´organisme víric de la societat mor si no se´l nodreix, en aquest punt el veganisme és sobretot un boicot econòmic de primer ordre, basat en el NO consum d´un determinat horror mal anomenat mercaderia. Reciclar, reutilitzar, recolzar microeconomies locals, insotmetre´s tributàriament negant-se a pagar impostos criminals, pensar abans de comprar i fer-ho amb ètica -inclús plantejar-se si necessitem comprar, creant xarxes d’intercanvi-, construir un món alternatiu a aquest. Qui utilitza intel·ligentment i empàtica els diners (o qui desobeeix renunciant a ells), té el poder de canviar-ho tot. Negat l’actual sistema de la mateixa manera que les nenes desobeeixen a les adultes. Amb el sobrecollidor crit de centenars de milions de desobedients nenes cridant “no!!!”.

L’important no és el plàstic, ni que la gent l’ingereixi, es dutxi amb ell, l´ensumi, es pinti el cos amb plàstic o se l’introdueixi per l´anus o pels ulls, se l’empassi a la primera que pugui, L’important no és la negligència necessària per fer-ho, sinó que demà hi haurà una altre substància tant o més tòxica i aquesta gent canviarà amb gust a la novetat. El concepte imposat de Benestar és abstracte, inhumà, i és difícil de reconèixer, conscients de que en el seu nom, les persones que gestionen el poder no dubten en espoliar, torturar i fins i tot assassinar a les pròpies ciutadanes. En aquesta circumstància no sembla estrany que creixi una sana desobediència rebel. Altrament estimar quelcom que et fa mal és diagnosticat com a patologia, una Síndrome d’Estocolm. El concepte de progrés i benestar ha de ser la satisfacció de les nostres necessitats essencials, menjar sa, aire i aigua netes, respecte individual i col·lectiu, espais de socialització positiva, sistemes de valors no discriminatoris,…

No contentes en esclavitzar-nos a nosaltres mateixes hem sotmès als animals no humans en el nostre intent de dominar l’Univers amb els nostres deliris de grandesa. Hem grapejat les espècies fins crear races incapaces de sobreviure en llibertat, per convertir-les en les nostres joguines, mesquines serves, obligades a suïcidar-se de sí mateixes (domesticació), investint-nos a nosaltres mateixes presoneres voluntàries rere els barrots del nostre cretinisme. Sense les nostres violacions, el gos seria el llop i la gallina pondria cinc cops a l’any, però davant la pregunta de “quant ets?” què respondre?. Ja no es pregunta qui ets sino quant tens i la relació de les teves possessions, siguin econòmiques, titulacions acadèmiques o vulgars currículums laborals fins a nivells absurds de tecnocràcia.

S’han de canviar també els paràmetres de les qüestions i el mateix sistema de valors, sense deixar d’utilitzar altres mitjans d’informació per educar a aquelles persones que estan on totes vàrem ser-hi un dia: a l’harmonia imprudent, a la passivitat ingènua. Alienes a “allò” que destruïm i que no és més que la nostre pròpia llar. Alienes a “aquelles” que esclavitzem per la nostra comoditat i que no són sinó persones humanes com nosaltres. Alienes a “aquelles” a qui robem la seva vida i llibertat, persones no humanes, les nostres germanes, filles com nosaltres de la mateixa mare, la gran matriu (anomenada Gaia, Gea, Danna, Anna, Pachamama,… o simplement Terra). La Terra, l’única mare a qui desobeir no és divertit perquè fer-ho genera mort, la pròpia mort a curt termini.

 

Xavier Bayle, artista plàstic autodidacta en les disciplines de poesia i prosa, dibuix i pintura, fotografia, escultura, instal·lació, vídeo i performance. Artivista per l’alliberament animal i al·lèrgica a qualsevol tipus de discriminació social. Avorrida del sistema pedagògic decideixo anar pel meu compte com a lectora convulsa. Ara viu a Polònia, pràctic permacultura per respecte a la terra ia la Terra, ofereixo productes vegans orgànics i pinto bosses en aquesta línia d’acció. Faig qualsevol cosa que pugui ajudar els animals. Entenc la lluita animalista com autodefensa, una extensió lògica dels drets humans, on totes les individues necessitem drets fonamentals a vida, llibertat i integritat, incloent-hi prioritàriament el medi ambient on exercir-les. El sentit de la meva vida?: Contemplar la migració de les aus, comptar tots els fulls d’herba i les ones del mar, vigilar que plogui cap avall i recollir nous i bolets.

Articles semblants

2609

2898