Animalisme en violeta

Animalisme en violeta

2786

A qualsevol dona que haja acudit a protestar contra les corregudes de bous, a les portes de la plaça de tortura, li han cridat un “ves-te’n a netejar”, “puta”, “chúpamela”, o el que li digueren a una activista: “tu, el que necessites, és que el teu home et done una bona hòstia”. Pels homes, queda el genèric “maricó” i el “catalanistes”, que és unisex i atemporal. Doncs be, de tots els apel·latius que m’han cridat, el meu favorit és “eixes, eixes són les que avorten” (amb la seua variant “abortiiistes, abortiiistes”…, amb èmfasi en la “i”, la “i” d’ignorant). Tot el que ens criden és molt significatiu, és cert. I, en una prova de diversitat afectiva–sexual, el món taurí suspendria. Però, particularment, n’hi ha de bullit amb aquest últim crit.

Persones que entren a un recinte a veure com es mutila de forma regulada un animal atordit, fins que perboca sang mentre lluita per respirar i, finalment, és assassinat, es consideren garants de la vida. Vida entesa com un conjunt de cèl·lules que són a un úter aliè. És curiós.

La nostra ideologia també està definida per qui és oponent nostre i per com ens percep. I, segons açò, l’animalisme és aliat del feminisme. Sí, estic d’acord. Tenim moltes coses en comú, animalisme i feminisme són lluites molt semblants. Les dues impliquen una presa de consciència. Les dues són moviments d’alliberament. Les dues volen visibilitzar qui roman invisible. Les dues denuncien diferents processos de cosificació, de discriminació, de violència. I les dues s’enfronten a una ideologia de dominació que fa servir estratègies argumentals molt semblants, recorrent a elles quan no té més remei. Perquè, pel patriarcat i pel sistema especista, l’estat ideal és el silenci.

Hi ha tres estratègies que es repeteixen: apel·lar a la tradició (“s’ha fet sempre”), apel·lar a l’amor (“ho faig perquè l’estime”), apel·lar a la biologia (“és el que és natural”). Les tres estratègies amaguen gàbies. Quan les intentem trencar ens diran que no respectem la nostra història, que no sabem què és l’amor de veritat i, per tant, no entenem la veritable essència de qui és a la gàbia i, finalment, que no sabem quin és el nostre lloc (el lloc que tenim assignat de forma natural o divina a no sé quina piràmide evolutiva o repartiment de rols).

Tornem, però, al tema de la vida. Ara mateix, les dones estem amenaçades amb una contrareforma de la interrupció voluntària de l’embaràs que ens retrotrau a anys sinistres. Anys als que les dones érem considerades incapaces i/o menors d’edat perpètues. D’avortaments a taules de cuina, en secret, amb substàncies tòxiques, agulles de teixir, injeccions vaginals i altres mètodes on les dones es jugaven la vida. On morien, insistisc, en secret.

I aquest intent de tornada a aquells anys arriba de la mateixa mà que considera que la tortura taurina en totes les seues formes, només per citar un exemple d’explotació animal, és un bé a protegir i fomentar. Així que, vinga, parleu clar, Sr. Gallardón & cia: la vida us importa un rave. Ho sabem.

Sabem que si de veres us importara, no es justificaria disparar gent indefensa mentre està nedant, ni es privaria de recursos persones en situació de dependència (xiquetes i xiquets també), ni es negaria atenció sanitària persones migrants sense papers ni, segur, condemnaríeu a avortaments clandestins dones en situació de vulnerabilitat (pobres, joves, migrants). En el moment que estic escrivint aquest text, han mort 27 dones a l’estat espanyol només al 2014, mortes per ser dones, víctimes del terrorisme masclista. Potser m’ho he perdut, però no he vist cap reunió d’urgència de la ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat amb el ministre de Justícia i el ministre d’Interior (eixe que ens diu terroristes). Defensa de la vida? Ja…

El que passa és senzill: amb el pretext de defensar la vida en abstracte, s’ignora la vida real, en un procés d’apropiació de cossos aliens. Així funciona també l’explotació animal: s’apropia d’altres cossos que, com els nostres, tenen la capacitat d’experimentar dolor físic i patiment emocional intens. Només que són d’altres espècies.

Per això, tenim tant en comú, per això l’animalisme és feminista. Perquè defensem vides de veritat i perquè identifiquem les injustícies. Haguérem arribat fins ací sense eixes dones rebels que lluitaren contra una societat que empara les injustícies tot escudant-se en la tradició, en allò natural? Jo crec que no.
“Em declare en contra de qualsevol poder cimentat en prejudicis, malgrat que siguen antics”, escrigué Mary Wollstonecraft al segle XVIII. No conec cap persona animalista que no subscriga aquesta frase. Lògic. Aquesta lluita només pot ser violeta.

 

Diplomada en Relacions Laborals. Llicenciada en Història. Militant d’esquerres. Feminista, heterodisident i vegana.