Granges de porcs a Lleida

Granges de porcs a Lleida

2713

Molts hem canviat de canal en arribar a l’escena de la caça en els documentals de naturalesa. De vegades les víctimes ja han mort desnucades quan el depredador comença a devorar-les, però en d’altres moren a mossegades. En algunes granges de porcs de la província de Lleida passa una cosa semblant encara que els papers canvien: posem un gos al lloc del lleó i un porc on hi havia una zebra.

Ja sabem el que passa a les granges industrials on es crien porcs de manera intensiva: castració, tall d’ullals i cua als garrins (en viu i sense anestèsia). Els animals són condemnats a viure en petits espais, amuntegats, sense ventilació, respirant la pudor dels seus excrements i orins. Les truges pareixen forces garrins en un sol part i molts moren en néixer, aixafats per la seva mare incapaç de controlar els seus moviments en el petit habitacle on se l’obliga a viure. Altres moren de diarrees, de les que no són curats per no encarir el cost de la producció. No és difícil veure imatges de petits porquets agonitzant per hores o rematats estavellant els seus cossos a terra, al cap i a la fi no són mercaderia útil .

Els que sobreviuen s’han d’enfrontar a espantoses situacions. Estabulats de per vida, la desesperació els porta a baralles en les que resulten malferits, encara que el més freqüent és que siguin maltractats pels treballadors de la granja o transportistes. Moltes truges moren per prolapse vaginal després del part sense cap atenció veterinària.

L’elevada concentració d’animals, unida a les pèssimes condicions sanitàries i infeccions per ferides obertes, converteix aquestes granges en “caldo de cultu” per a tot tipus de malalties: PRRS, rinitis atròfica, microplasma, actinobacillus, malaltia de Glässer i sarna són algunes d’elles, i els animals acaben sacrificats massivament amb mètodes barroers que atempten contra els drets de qualsevol ésser viu en una societat que creiem avançada, encara que només ho és per a algunes coses. Els animals que ja no “serveixen” per a la comercialització solen ser matats a cops pels mateixos treballadors de la granja, però quan el contagi afecta un gran nombre d’ells, els mètodes canvien…

Al març de 2013 van aparèixer uns 9.000 porcs flotant a l’aigua del riu Huangpu, a Xangai. Els vilatans deien que era normal que cada hivern morissin de pur fred, tot i que també es va parlar de “circovirus” o simplement que els van llançar vius perquè els productors no van poder vendre’ls a les màfies. En cap cas es va tenir en compte el patiment previ d’aquests animals abans de morir, sinó el perill de contaminació que els cadàvers podien causar. El 2011 a Corea del Sud vam ser testimonis de com durant diverses hores i sota un intens fred, milers de porcs van ser llançats vius a una fossa, caient terroritzats a batzegades uns sobre els altres. Es sentia plorar als que enregistraven l’escena mentre els dimonis humans que controlaven l’operació colpejaven als porcs que es resistien a caure al fossat que seria cobert amb tones de terra.

No cal pensar que aquesta crueltat és patrimoni d’altres països. Fa més de 10 anys hi va haver un brot de pesta porcina a Lleida i ja es va denunciar aquest mateix mètode de sacrifici massiu de porcs, en què van ser enterrats vius. La denúncia va ser arxivada, com és habitual per als casos de maltractament als animals d’abastament.

Milions de porcs són enviats cada any des d’Europa a Espanya a les anomenades granges d’engreix, moltes de les quals es troben a Lleida. Els països més avançats de la UE només volen la carn, no les tones de contaminació que aquesta indústria genera. Així doncs, els porquets arriben a les nostres granges on són encebats i després enviats a l’escorxador, de tornada al lloc d’on van arribar o desviats a altres països. Tant a l’arribada com a la partida, es produeix el descart o selecció . És a dir, els que arriben ferits, malalts o de mida reduïda són rebutjats per no donar el rendiment econòmic desitjat .

Fa uns mesos, el voluntari d’un refugi proper a una d’aquestes granges va veure a un petit porc ferit en una pota i en anar a socórrer-lo el propietari va replicar que “l’anava a donar als gossos”. El porquet va ser traslladat al refugi i curades les ferides, però alguna cosa va fer pensar que el granger no feia broma quan es referia a l’animal com carnassa per als gossos. Una segona visita a la granja es va saldar amb el rescat de dos porquets més, llestos per ser lliurats als gossos perquè no havien assolit la mida esperada.

No és un fet aïllat… i que se sàpiga, el propietari d’una d’aquestes granges va ser alcalde d’un municipi de la zona.

L’article 3.b ) de la declaració universal dels drets dels animals proclamada el 1978 per la UNESCO diu : “Si és necessària la mort d’un animal, aquesta ha de ser instantània, indolora i no generadora d’angoixa”. Encara que seria discutible qui, quan i com es decideix que la mort d’un animal sigui necessària…

Catalunya és una comunitat on presumim de tenir la primera i més avançada llei de protecció animal de tot l’estat, però serà paper mullat si se segueix violant sistemàticament en moltes zones rurals. Poc podem sospitar a Barcelona, on ens estremeix el que alguns alimentin als seus rèptils amb petits animals vius, o on cuidem amb cura l’alimentació dels nostres animals de companyia, que només a alguns quilòmetres de distància gossos famolencs esmorzin a mossegades amb l’horror que envolta les granges de porcs d’engreix. Made in Lleida.

 

Sóc vegana. Vaig ser una de les fundadores de Libera! i presidenta fins a 2009, així com a delegada del PACMA a Barcelona en la seva primera etapa. Vaig organitzar el primer autocar que va sortir des de Barcelona cap a Tordesillas el 2005, en una croada contra les festes populars amb toros que després em va portar a formar part de l’organització en la primera i única manifestació a Coria (Cáceres) contra l’anomenat “Toro del acerico”, i Medinacelli (Soria) contra el toro de foc. També vaig formar part de l’organització de la més nombrosa manifestació antitaurina a Barcelona des de 1992, prèvia a la prohibició de la tauromàquia a Catalunya. Ara vaig per lliure, encara que sóc portaveu del refugi-santuari Proteger los Inocentes (Lleida).