Depredadores naturals

Depredadores naturals

2599

Una mica sobre mi, per començar però sense avorrir. Des de ben jove em van fascinar els llibres i els documentals sobre animals ( sí, els ” de la 2 ” ), era una d’aquelles histèriques que els veia tots i -sent passional com sóc -, literalment devorava les pàgines i els minuts de gravació, tremolosa i arrabassada per capsetes que s’obrien a civilitzacions molt moltíssim més interessants que la trista glòria humana, basada en la poesia i en les bombes nuclears, en la música clàssica i la violació de nadons o en la tecnologia automobilística i l’explotació animal. Jo era una persona enamorada de la natura, i ho segueixo sent, a falta d’un model millor dins de l’entorn humà que de moment viu.

Deixo escrit això, obertament en contra de les persones que pretenen que analitzant-ho tot es poden comprendre les coses, les quals realment s’entenen amb el cor, amb els intestins, amb el desig de la vida i de la pau, eines molt més antigues i significatives que un pervers cervell disposat a perdonar la traïdoria i la mesquinesa o institucionalitzar l’assassinat.

Després em vaig dedicar a la fotografia natural, vaig fotografiar molt arquitectures, persones humanes, successos ciutadans… però res superava la devoció amb que captava la bellesa del romaní en flor, el cant de la perdiu, la còpula aèria de l’Anax imperator, el vol del voltor comú… les hores transcorrien entre cants de cigala, vent, calor i mosquits en l’amagatall camuflat on esperava l’arribada de les eminents habitants del sotabosc , de la muntanya, dels prats i els cingles; i aquestes hores es convertien en preludis del moment en què podia caçar i empaquetar en emulsions fotosensibles. Vaig deixar de fotografiar quan vaig saber que Kodak tenia contractes de compra dels ossos de tots els bens del Regne Unit, perquè amb ells es feia la gelatina per als rodets de fotos. Llavors no hi havia tecnologia digital, o deixaves de fotografiar o financiaves la tortura i el genocidi animal. Jo vaig deixar de fotografiar .

Ja amb l’arribada d’una certa qualitat, vaig poder començar a treballar en format virtual, per això ara em dedico molt al vídeo, i segueix apasionant-me, com fa 25 anys, la flor del tusilago i el vol dels voltors. Ara ho enregistro, amb l’ànim de Gregory Colbert i Patrick Rouxel , però sense el seu talent. És important mostrar a la gent la sublim bellesa de la natura, per preservar-la millor . És important documentar els centres d’explotació de no humanes, tant com conservar els arxius visuals del genocidi nazi i stalinista, xinès, mexicà o els de qualsevol de les matances que invariablement totes les polítiques han comès contra els seus pobles, perquè les paraules es perden, es (mal)interpreten i es tergiversen, o simplement no expliquen bé la història , en canvi no hi ha res més eloqüent i fidedigne que la muda mirada d’un xai a punt de convertir-se en cosa / carn, la visió de la vagina infectada d’una gossa de raça en una miserable gàbia de cria, la tristesa criminal d’una nena lligada a una cadira en un orfenat xinès, el cruixit en mil trossos d’un arbre selvàtic talat, el terrible terrible patiment dels óssos lluna amb el fetge exposat per al munyiment de la seva bilis … i milions de casos d’imperdonable obscurantisme que cometem contra les innocents.

Cal enregistrar-ho tot, minuciosament, mostrar perquè la gent es vegi reflectida en les seves pròpies accions o omissions. La bona gent canvia, la mala confirma l’espècie. En la permissió o no de certs crims podem parlar del bé i el mal, que no ens confongui la indiferència ni l’ambigüitat.

Però en aquest text volia parlar dels documentals de la 2 també, i en especial els de National Geographic. Segueixo avui dia veient centenars de pel·lícules, curts, documentals, sobre les civilitzacions i societats no humanes, com de malament ho passen de vegades, el bé que ho passen , i aprecio en gairebé totes elles una certa disneyficació de la realitat , que ajuda indubtablement a mostrar recel ( fins i tot entre les mateixes veganes ) , sobre la vida dels animals no humans. Disneyficació al revés, on se’ns mostra el costat aspre de viure a la natura, com es mostrava la guerra fictícia a “1984” d’Orwell , a fi de que ens sentim a gust en la nostra segura i calenteta societat esclavista

Però la vida dels animals no humans és gloriosa o miserable? , Esgarrifosa o sublim? . Aquests termes sempre els fem servir comparativament a nosaltres mateixes, no només perquè siguem el millor material d’experiment que coneixem (basat en la nostra capacitat de verbalitzar) , sinó perquè som l’únic fefaent que posseïm; oblidant unilateralment que jutgem amb ell , analitzant i sotmetent l’univers al nostre punt de vista, tal com fa la religió.

La vida dels animals no humans està bàsicament protagonitzada per dues actrius: el desig de la vida i el desig de la llibertat, tots dos vinculats pel més fisiològic, el de no patir. En aquests escenaris, els animals no humans tenen molt a ensenyar -gairebé tot pel que aparenta- , ja que les humanes semblem haver oblidat aquestes dues regles universals per al viu i que sent, i que són el desig de seguir estant i de fer-ho per pròpia voluntat, espaial i temporal. Les no humanes en saben de viure i de morir, i en saben d’estar lliures, en aquests tres aspectes es defensen molt millor que nosaltres.

No obstant això aquesta disneyficació de què parlava mostra tendenciosament a les no humanes en diversos moments tràgics de les seves vides i les seves morts, instants que harmonitzen amb l’espectacle mediàtic de constant xoc, mitjançant caces, assassinats, devoraciones, crueltat i violència. Doctrines d’impacte el qual acaba convertint a l’espectadora en objectiu d’un bombardeig d’informació subreptícia i una absurda màquina de demanar MÉS i MILLOR, en una insaciable ninfomaníaca incapaç d’apreciar l’exquisida bellesa d’una simple fulla gronxant a la brisa o d’un ximpanzé dormint. Dormir i bressolar-se, simplement .

Perquè, sent objectives, què en sabem del guepard?, Per exemple, doncs que és el més veloç depredador terrestre , i que quan corre tant és perquè està caçant. Observem que aquest aspecte de la seva vida representa tot just l’u per cent d’ella- i no per plaer, sinó per sobreviure, en contra dels costums humans- , però és el centre d’atenció del seu nom i la seva sapiència entorn a ell , el seu tret distintiu , la seva identitat. La resta de la vida no obstant això ( el 99 per cent ) la dediquen a gratar la panxa al sol, jugar, refregar-se amb els arbres , expel·lir ventositats, dormir com beneïdes, i esternudar o mastegar herbes per purgar-se. Però mostrar això no ven, això no atrau, no vessa sang ni nodreix la idea de la naturalesa ferotge, que és del que s’alimenta la nostra feixista societat: la por.

La por a quelcom desconegut, la por a les altres, la por a la por (la base de la societat proposada per Orwell a 1984) … totes les modalitats de por són ben vistes en una pel·lícula o un llibre que pretengui ser popular. Alimentant les bèsties humaníssimes del capitalisme rentier , del sexisme , del racisme , la xenofòbia, el ageisme , l’homofòbia … La por aixecant maó a maó, murs i checkpoints, tanques i factories-granja , reformes al dret d’interrupció de l’embaràs i temples a qualsevol religió , decrets llei i permisos de caça, la por construint armaments i deutes externs, escorxadors i conflictes armats, fam, pobresa, curses de braus, inmisericordia, omnivorisme, egocentrisme. Por egocentrista perquè odiem a la veïna i competim per la millor porció de la carronya, com ens suggereixen els documentals a l’ús. Por a viure, por a morir, por a la llibertat .

Por a la vida i a la llibertat, aquest podria ser el resum d’aquest text i de la panestructura social, el pànic a la naturalesa és el nostre pànic a estar realment vives i a fer-ho lliurement -amb el respecte per les altres que per definició exigeix​​, si no volem ser tractades com esclaves o mortes- . Reconciliant-nos amb la natura tenim una possibilitat de viure les nostres vides i morir les nostres morts, i el més crucial de tot: de fer-ho amb total control dels nostres desitjos, emocions i decisions, sempre i quan ells no restringeixin les decisions, emocions i desitjos de les altres. Ser i estar, lliurement , fins al moment de la nostra mort .

 

Xavier Bayle, artista plàstic autodidacta en les disciplines de poesia i prosa, dibuix i pintura, fotografia, escultura, instal·lació, vídeo i performance. Artivista per l’alliberament animal i al·lèrgica a qualsevol tipus de discriminació social. Avorrida del sistema pedagògic decideixo anar pel meu compte com a lectora convulsa. Ara viu a Polònia, pràctic permacultura per respecte a la terra ia la Terra, ofereixo productes vegans orgànics i pinto bosses en aquesta línia d’acció. Faig qualsevol cosa que pugui ajudar els animals. Entenc la lluita animalista com autodefensa, una extensió lògica dels drets humans, on totes les individues necessitem drets fonamentals a vida, llibertat i integritat, incloent-hi prioritàriament el medi ambient on exercir-les. El sentit de la meva vida?: Contemplar la migració de les aus, comptar tots els fulls d’herba i les ones del mar, vigilar que plogui cap avall i recollir nous i bolets.